Pujol i els intel·lectuals

Ramon Barnils, núm. 265, 17-23 de juliol de 1989

Si intel·lectual és el qui reflexiona sobre la realitat, la veu, la sap explicar, i de tot això plegat en sap treure les conseqüències, el president de la Generalitat d’Amunt, Jordi Pujol i Soley, és el més exacte intel·lectual del Principat en els finals dels setanta i primers dels vuitanta. El més lúcid intel·lectual del postfranquisme.

Els intel·lectuals per definició, els intel·lectuals de l’esquerra -que Déu hi faci més que no pas ells- van aconsellar els seus, és a dir el PSC, que s’ajuntés amb el PSOE perquè la terra és de qui la treballa; i com que aquí els treballadors resultava que, òbviament, eren espanyols d’origen i de fets, la terra amb la mateixa obvietat, havia de ser d’Espanya: PSOE (PSC-PSOE). Pujol s’ho va fer venir bé i va dir que, si la terra és de qui treballa, qui treballa és de la terra; que per tant era català tothom que visqués i treballés a Catalunya, i que per tant no hi havia cap necessitat de sumar-se a cap partit espanyol, a cap equivalent del PSOE, que en aquells anys eren fos UCD, fos AP. Resultat d’aquestes activitats intel·lectuals: a les primeres eleccions Pujol treu el vuit per cent i els socialistes hispano-catalans s’ho enduen tot.

Gran triomf doncs dels treballadors de la cultura, dels intel·lectuals per definició.

Dels imbècils per definició vull dir, perquè d’aleshores en endavant, el progrés en vots de Pujol ha estat constant i de vegades a grans salts, tant a les municipals com a les autonòmiques com a les estatals. Mentre que el retrocés dels hispano-socialistes ha estat igualment constant, sàdicament constant, de vegades a saltets i tot.

Tot això fins ara mateix, fins fa un parell d’anys. Que és quan s’ha vist que si Pujol va ser l’intel·lectual més lúcid de l’immediat postfranquisme, automàticament va deixar de ser-ho així que s’ho va creure. Ha deixat de ser-ho així que s’ho ha cregut. En el moment que s’ho va creure, el menyspreu pels intel·lectuals professionals, sempre latent, es va fer evident. I des de no fer-los cas fins a alliçonar-los, passant per comprar-los -baratets i bé de preu, se li ha de reconèixer- els errors en aquest terreny de l’Únic intel·lectual han estat constants, silenciosos i suïcides.

Suïcides perquè, amb els nous permisos de ràdios, mai més les emissores controlades per la Generalitat d’Amunt no tornaran a tenir els triomfants índexs d’audiència que han tingut fins ara. Perquè, amb les televisions privades de desembre vinent, mai més la televisió controlada per la Generalitat d’Amunt no tornarà tenir els triomfants índexs d’audiència que ha tingut pràcticament d’ençà que va néixer. Perquè, amb el cada cop més sovintejat contacte amb Europa, l’ecologisme, la nova esquerra, el nacionalisme internacionalista no permetran gaire eleccions més l’actual bipolarització dels vots: no tocarà a tants.

Diu qui ho pot saber que la consigna a Convergència és, els darrers mesos, comprar intel·lectuals “al preu que sigui”. Vol dir que se n’han adonat. Potser massa tard, a causa de la provada tossuderia del seu Intel·lectual Primer. Tossuderia que, si ha estat la clau dels seus èxits, resulta que, com tota persona mitjanament reflexiva sap d’ençà dels pre-socràtics, allò que duu a la victòria és exactament allò mateix que et pot dur més fàcilment a la derrota.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018