Andalusia hi torna

Ramon Barnils, núm. 264, 10-16 de juliol de 1989

A les darreres eleccions al Parlament Europeu el Partit Andalusista ha doblat el nombre de vots. S’ha situat en tercer lloc dels partits que actuen en aquell país, darrere del PSO espanyol i del també espanyol Partido Popular -però només a cinc punts d’aquest.

Ens hauria d’estranyar que en una nació tan clarament definida com Andalusia, els partits nacionals no hi haguessin crescut encara, si no fos que entre nosaltres passa si fa no fa el mateix.

Andalusia ha patit tant com nosaltres, si més no, les mossegades del gos de l’hortolà, expressió precisament espanyola: ni menja ni deixa menjar. Mantenint una propietat agrària de conquesta, ha fet tenir per pobre un país que era tingut per ric, per ubèrrim ja abans de l’Imperi romà, i per l’Imperi musulmà -Andalusia va ser musulmana durant vuit segles, per no gaire més de cinc de cristiana. País excel·lentment comunicat quan Roma era centre del món, ho continuà sent quan es descobriren les Amèriques, i Sevilla i d’altres ports andalusos eren entrada i sortida principal de persones i mercaderies relacionades amb les Amèriques.

En canvi, la pobresa induïda, la divisió mantinguda, la trivialització de molts dels seus trets ètnics en convertir-los, és a dir en empobrir-los a ells també, en elements d’espanyolisme de Reial Decret (la música, la dansa, el vi, el cel i els toros andalusos convertits en carn de protocol de tota mena de governs espanyols, de dretes o, quina broma, d’esquerres), han aconseguit que Andalusia fos vista de fora estant com a terra miserable, d’immigració permanent, de policies, guàrdies civils, governadors civils, funcionaris al servei de l’estat i primers ministres sempre que ha fet falta. Un país menystenible.

Més que res, el poder espanyol ha silenciat la periòdica sublevació andalusa: les Alpujarres, els prínceps Omeies -avui Benjumea-, els ducs de Medina-Sidònia, el bandolerisme, el sindicalisme, Blas Infante.

Ara el Partit Andalusista, successor del PSA dels primers anys de la transició, corregits alguns dels errors del seu antecessor, amb una idea més clara del que pot fer-se avui per Andalusia de les institucions vigents estant, s’ha situat en tercer lloc entre els partits concorrents.

Un fet que a nosaltres ens ha d’alegrar considerablement. Primer, perquè és bo per a la Humanitat que una seva part s’adoni dels seus drets i es decideixi a guanyar llibertat, la meta més alta. Segon, perquè l’enemic és comú, i l’efecte de l’andalusisme doblement benèfic: en desenganxar-se de l’enemic, l’afebleix, i reforça la massa dels que lluiten en contra d’aquest enemic ara afeblit. Tercer, perquè una visible minoria dels nostres connacionals porta sang andalusa. I quart, perquè el Règim espanyol actualment és en reforça, com els anteriors d’ençà de mitjan segle XIX, en la divisió provincial, i Andalusia té moltes províncies, vuit: tantes com els Països Catalans plegats.

El ressorgiment d’un partit andalusista representa a hores d’ara un problema gravíssim per al Règim: Madrid ha contraatacat furiosament, tant el PSOE com Izquierda Unida no ens deixat d’atacar el Partit Andalusista acusant-lo de… dretà.

Són astuts; però primitivament astuts: a aquestes altures, i amb l’atur, el sí a l’OTAN, la política econòmica i l’incentiu al complex militar-industrial, és difícil que massa gent, ni del mateix PSOE, pugui reclamar convincentment un paper dins l’esquerra inequívoca. Pel que fa a Izquierda Unida, la capital continua essent Moscou, però Moscou ja no és el que era: tothom coneix Gorbavotx, la perestroika, l’esclat de les nacionalitats, a la Unió Soviètica…

Temps al temps, i s’hauran de reclutar els policies a Vallecas.