Riba i el món sencer

Ramon Barnils, núm. 266, 24-30 de juliol de 1989

En un estudi o altre sobre Carles Riba es ve a dir que en un moment determinat aquest gran escriptor es va adonar que a la seva talla intel·lectual li corresponia més quantitat d’espai i més quantitat de clientela que la que tenia de natural. Riba es va adonar que tenia una preparació, uns coneixements, unes ambicions i una qualitat d’abast europeu, que era capaç de satisfer les necessitats d’un nombre de persones molt superior al que componien la seva pàtria i la seva llengua.

Ibsen, Gombrowicz, Kierkegaard, Kundera, Kavafis són altres escriptors en les mateixes condicions: de talla prou elevada per a interessar enllà de la clientela que els venia donada per naixement (els seus conciutadans noruecs, polonesos, danesos, txecs, grecs) ells han aconseguit d’arribar fins allà on podien arribar. Riba, no.

En les cultures quantitativament extenses el problema, que també hi és, és més fàcil de resoldre. Un escriptor pertanyent a una cultura coneguda internacionalment sigui per la quantitat, pel pes, per la força, per la tradició o per la moda, pel prestigi o per la riquesa, té més fàcil de saltar els límits materials del propi àmbit. Un escriptor que es pugui dir nord-americà resulta més interessant, per això sol, que el mateix escriptor si s’ha de dir italià, i ja no diguem finlandès. A igual qualitat, a Hemingway li hauria estat més difícil de ser apreciat pel món sencer si en comptes d’haver estat nord-americà hagués estat austríac.

La qüestió, des del punt de vist estrictament cultural, artístic i literari, no és només tal com es planteja habitualment, com fer que els nostres escriptors -catalans, finlandesos, hongaresos, keniates- amb prou talla siguin coneguts al món sencer. Sinó sobretot què ha de fer el món sencer per no perdre’s els escriptors de la seva mateixa talla, per descobrir aquestes riqueses que li pertanyen.

Hi ha, i sempre hi ha sigut, una xarxa internacional, restringida i qualificada, formada pels mateixos lletraferits, que es bescanvien informacions, llibres, coneixements i coneixences, per a la qual, vista la seva afecció i la seva dedicació exclusiva, no ha estat mai gaire difícil de saltar-se les barreres polítiques, de menystenir la quantitat i de superar la menor o major dificultat que per a una determinada figura li pugui representar l’adscripció a una o altra llengua, a una o altra circumstància limitadora. ¿Què hauria estat de Joyce, per posar un cas aparentment fàcil, sense la màfia internacional dels lletraferits?

Però ara parlem a finals del segle XX, amb comunicacions immediates de cap a cap de món i amb desplaçaments supersònics d’un país a les antípodes. Si en aquests temps ja és normal, i no representa cap dificultat, que siguin campions del món sencer atletes procedents del Marroc o de Kènia, amb què el món sencer pot presumir que efectivament ja és sencer i que no es perd cap dels tresors atlètics que conté, també ho hauria de ser que es beneficiés del coneixements i les obres dels escriptors, savis i erudits de qualsevol de les seves parts.

M’imagino que a Carles Riba la recança de no ser conegut per l’entorn que es mereixia, és a dir tot el món civilitzat, el degué desvetllar de tant en tant, amb discreció i cortesia, però fins a la mateixa mort. Dir que el món hi va perdre és només mitja veritat: l’altra mitja és que ell també, hi va perdre.

Vida admirable, senyor Riba; i dura.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019