De televisions i altres complements

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 275, 25 de setembre-1 d’octubre de 1989

Els amics del desordre informatiu, és a dir, de la llibertat, ens les prometíem molt felices després que el govern del règim de sempre li negués l’emissora de televisió al Grupo Zeta, de l’estrenu empresari senyor Asensio. El senyor Asensio, del Grupo Zeta, d’El Periódico, Tiempo i d’altres mitjans de comunicació, més o menys celebrats, però tots cèlebres, s’havia fet càrrec de la càrrega que representava per a qualsevol empresari amb dos dits de front de l’edició del Diari de Barcelona socialista. Ni el currículum diguem-ne lingüístic, ni l’anàlisi de les necessitats d’expansió del grup Zeta en aquell moment no explicaven el pas. L’explicaven perfectament, en canvi, el currículum financer del grup i les seves necessitats d’expansió del moment: Si vols una televisió, paga’ns uns quatre diaris, vet aquí el manament no sé si de la Llei Social, però ben segur que de la Llei Socialista vigent, que va dur al grup Zeta a la divertida aventura de suportar un diari en català.

I uns quants més en espanyol: perquè les necessitat financero-expansionistes del Grup el van dur a fer-se càrrec, també, d’algunes altres publicacions diàries d’interès no se sap també social però ben segur que d’interès igualment socialista.

El Govern del Règim de sempre decideix doncs donar els negocis de televisió, i com a premi a tant de sacrifici no solament material sinó que sobretot intel·lectual del Grup Zeta, va i no li dóna el premi.

Va ser en aquell moment que els partidaris del desordre informatiu, és a dir de la llibertat, ens les vam prometre felices: el senyor Asensio no s’ha mamat mai (gairebé mai) el dit, al senyor Asensio l’han xapat per cofa, el senyor Asensio, diuen, té els dossiers més complets de l’estat (riu-te’n dels d’en Guerra); conclusió: els mitjans informatius del Grup Zeta ens completaran la informació que no ens han donat fins ara els mitjans de comunicació d’interès socialista per pura lògica, ni els d’interès convergent no se sap si per ètica, per estètica o, Déu nos en guard, per ignorància.

Vam començar bé: el Grup deixa Maragall amb goteres també al Brusi, i la revista Tiempo dóna el dossier detallat de com el Govern del Règim ha governat això de les televisions privades: com sempre.

I aquí pràcticament s’acaba tota la felicitat; perquè de cop i volta el Grup Zeta s’ha oblidat, bé ho sembla, que els de sempre no solament l’han fet cornut sinó que a més el van convèncer perquè aguantés l’espelma, i la pagués.

¿Què ha passat? Ni idea, ni interès per tenir-la. No és cosa nostra, ja que ben aviat tindrem un grapadet de canals al televisor, siguin d’on siguin, i ens seran igual que siguin del Grup Zeta o del Fot-li Hac. Les masses són ingrates, vet aquí, i aquesta és la lliçó que haurien de tornar a aprendre els empresaris de veritat: que fora d’emprendre i dins el Règim, del que sigui, no hi ha salvació segura per a cap empresari digne d’aquest nom.