Publicitat i exèrcit (espanyol)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 277, 9-15 d’octubre de 1989

Permeteu-me una informació de primera mà: tot aquest rebombori sobre si l’exèrcit professional o no, si més mili o no, té origen en una idea, brillantíssima segons es veu, d’un publicitari. Quan amb motiu de les anteriors eleccions estatals el duc de Suárez va voler ressuscitar, el programa electoral li va sortir una mica ensopit: no prometia res de l’altre món. El programa va passar de les mans dels ideòlegs a les mans dels tècnics en màrqueting i relacions públiques de la campanya, i:

-En aquest programa hi falta sal -va indicar el tècnic en cap de la matèria-. Has de prometre alguna cosa picant, Adolfo. Per exempleee… ¿per què no promets una mili de tres mesos?

-Tu mateix, tu mateix, -va beneir el duc, entre volea i smash.

Unes eleccions després, aquestes, el servei militar sí-el servei militar no s’ha convertit en el gènere estrella del mercat de vots. L’oferta del quadrienni. La Gran Venda del Duro.

La confusió és enorme. No tothom pot ser tècnic en cap de la matèria competent, encara que la gran part dels polítics immediatistes s’ho pensin: es pensen que és fàcil copiar un eslògan com ara “fes una pausa i beu coca-cola”, quan resulta que, tècnicament, és impossible.

La confusió és enorme, doncs, i les falses esperances imperen. S’imposa, segons les regles de la tècnica, assossegar-se i, abans de vendre coca-cola, veure si la fàbrica que tenim fabrica coca-cola, o bé una altra cosa.

Primer. Els partits de dretes no poden prometre una reducció del servei militar sense haver-ne demanat permís a l’exèrcit.

Segon. Els partits espanyols, siguin de dretes o siguin d’esquerres, han de ser partidaris d’un exèrcit professional, ja que ha estat, és, i si volen continuar existint serà, la força de les armes la que manté, de fet i de dret (vegeu la Constitució llur) la unitat de l’estat espanyol (Espanya per a ells). Exèrcit professional perquè, amb la consolidació de la democràcia dins l’estat, cada cop són menys de fiar els militars forçosos: els “ciutadans d’uniforme”, segons l’expressió cara a l’Alemanya postnazi.

Tercer. Els partits nacionalistes, de drets o d’esquerres, han de ser contraris a l’exèrcit professional, per la mateixa raó que els partits nacionalistes espanyols (vegeu punt segon) hi han d’anar a favor.

Quart. El ciutadà partidari de les vies democràtiques, i que sàpiga, o es temi, què és Espanya, ha de ser contrari a l’exèrcit professional, per la raó exposada al punt segon. Sempre i que no sigui ideologia nacionalista espanyola, és a dir, un xovinista normal i corrent.

I cinquè. Qualsevol ciutadà del punt quart que, a més, no es mami el dit, ha de preguntar-se si amb la reducció del servei militar, es reduirà també el gran obsequi que ens van fer del servei social.

Realment, hi ha idees de publicitari que valen un imperi.