Saltar-se el mur

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils ,núm. 283, 20-26 de novembre de 1989

Aquella matinada d’agost de 1961 la factoria de l’empresa Junker und Ruh, als afores de Karlshure (Baden) i prop del Rin, presentava un fenomen increïble: una llarguíssima cua a la porta d’entrada.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per a un treballador temporal (Gastarbeiter en la llengua pròpia, estudiant sense possibles i curiós d’Alemanya en realitat) aquella cua no podia ser: corresponent al tòpic amb tota exactitud, l’entrada dels diversos torns en l’enorme factoria, de més de tres mil treballadors metal·lúrgics, es feia en ordre complet, disciplina això, germànica: al pas i sense cues.

Aquella cua, doncs indicava fets excepcionals, que no van començar a presentar-se’m fins que, seguint la cua, vaig arribar, no al rellotge de marcar l’entrada, sinó unes passes abans: allí hi havia piles enormes d’exemplars del Bild Zeitung, diari groc i catastrofista que, amb tipografia catastrofista, anunciava l’erecció d’un mur infranquejable, vigilat per gent amb armes, que partia carrers, places i barris de la ciutat de Berlín.

Fins a mig matí no vaig poder treure l’entrellat del rebombori. El desconeixement de l’alemany, el ritme cronometrat, obligat de la feina i, sobretot, l’excitació indignada dels treballadors indígenes, que els havia canviat els mots, habitualment secs i precisos, per grunys i, evidentment, renecs caragolats més propis de pagesos de carro i mula que no de torners i premsistes. Finalment em vaig fer una composició dels fets explicats pel diari; pel que fa a la deducció ideològica, me la va donar un dels líders del poderós sindicat del Metall, que era a més el meu encarregat. Recordo les paraules tal com les vaig entendre:

-Kommunismus égal Facismus.

Vaig tornar a Barcelona al cap d’un parell de mesos, just per als exàmens de setembre a la Facultat de Ciències Econòmiques. Allí el marxisme imperava (les estrelles de la Facultat eren els Lluch, Sacristán, Pasqual Maragall, Vidal Villa, Narcís Serra i el partit era un, únic i únic considerat: el Partit Comunista. Vaig passar algunes tardes de bar intentant explicar que el Comunisme (el real, el del mur de Berlín) era igual que el Feixisme (el real, el de l’Eix). Aviat me’n vaig desentendre, d’aquella colla de fanàtics; de la mateixa manera que no cal perdre gaire temps, ara, amb (gairebé) els mateixos fanàtics (però emblanquinats per l’èxit) que amb l’enderrocament del mur de Berlín celebren el canvi del capitalisme d’estat al capitalisme de les oligarquies.

En comptes de plorar, aleshores, la pèrdua de la llibertat, i celebrar, ara, l’eixamplament de la llibertat. Van reaccionar, i reaccionen, així, perquè tenen la llibertat com una eina més, que ara deso i ara trec. En comptes de tenir-la per allò que és: l’únic clima on pot florir de tot: i el mal, i el bé.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019