Set dies, i més

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 284, 27 de novembre-3 de desembre de 1989

L’aparició del setmanari d’informació general Set dies d’actualitat ens retorna a una mínima normalitat en el sector de la informació hebdomadària. Els països de la nostra mida en amunt, d’Àustria als Estats Units, disposen habitualment de dos, tres, de vegades quatre publicacions d’aquestes característiques. L’esquema, escolar, que ho explica és aquest: un setmanari moderat, per als més grans, clàssic, establert; un altre de més agosarat, per als no tan grans, modern, recent; i un altre o uns altres que malden per ocupar un tercer o un quart espai, i que de vegades ho aconsegueixen, d’altres vegades ocupen el lloc del més agosarat dels existents, i d’altres empenyen aquest cap a la moderació i fan desaparèixer el més vell.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Fugint d’aquest esquema escolar i, per tant només apte per a facultats i escoles de periodisme, i anant a parar a la realitat, els fets, si no les teoritzacions, són els mateixos en totes les societats que, com la nostra, se situen en el món occidental (o potser hem de començar a dir en el món del nord): dos setmanaris fets, i un o dos més lluiten per competir-hi o per substituir-los.

D’ençà de la desaparició d’El Món, EL TEMPS era en perill, del qual Set dies d’actualitat l’ha de salvar. Efectivament, no és normal que en un país de les característiques del nostre, de les quals una de les principals és la pluralitat, hi hagués una única font d’informació setmanal.

I si no és normal, no és bo per a ningú, i molt menys per al setmanari que s’ha quedat amb el monopoli del mercat de setmanaris. Entre les moltes virtuts de l’enyorat Ramon Trias Fargas no hi havia la d’eludir, posat en la circumstància, el tarannà del regidor: quan l’Ajuntament de Barcelona va decidir de patrocinar la resurrecció del periòdic Diari de Barcelona, Trias Fargas, regidor d’aquell ajuntament, va mostrar-se contrari a l’aparició d’un segon diari en català, al costat de l’Avui. L’argument era ben bé de regidor, i impropi d’algú tan assenyat: Trias va dir que no hi havia prou quantitat de clients per a dos diaris.

Poc temps després de la resurrecció, manu socialisti, del Diari de Barcelona, els beneficis per la diversa expressió de parers, més o menys respectables però tots amb possibilitats de ser expressats -si no, ai las, llegits-, era la prevista. Els beneficis d’un segon diari en català es van estendre, graciosament, fins i tot al mateix Avui: com diuen i repeteixen alguns eximis col·laboradors del Diari de Barcelona, l’existència d’aquest permet constatar que l’Avui no està tan malament com ens pensàvem.

Benvolguts doncs, Set dies.