Esquerra Republicana (I)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 285, 4-10 de desembre de 1989

Fa un parell o tres d’anys, Josep Lluís Carod-Rovira va escriure un article sobre la possibilitat de renovar el partit Esquerra Republicana de Catalunya. El punt de vista de Carod era que en el règim parlamentari que tenim instal·lat hi hauria un partit nacional diguem-ne moderat, que era Convergència i Unió; però que, contra la lògica del sistema parlamentari, hi faltava un partit nacional, diguem-ne, progressista. I considerava que de les organitzacions, agrupacions i partits existents en aquell moment, era Esquerra Republicana la que podia rectificar el desequilibri. Unes desenes de persones van signar un document coincidint en el punt de vista i en la consideració. Àngel Colom, procedent de la Crida, va fer costat a Carod-Rovira i Heribert Barrera, aleshores secretari general del partit d’ERC, va treballar amb ells: ell deixaria el càrrec i el passaria a algun dels nous perquè renovessin.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Hi va haver eleccions al partit i un tal Joan Hortalà, amb habilitat i sense manies, es va ficar pel mig i es va endur la Secretaria General.

Dos o tres anys més tard, el projecte d’unió i transmissió entre històrics i renovadors d’ERC s’ha dut a terme en el transcurs d’un Congrés que l’aleshores secretari general, Joan Hortalà, es pensava tenir lligat i ben lligat: un tal Àngel Colom, amb Carod-Rovira, Miquel Pueyo, habilitat i no gaires manies han deslligat el nus hortalanià per continuar allò de fa dos o tres anys.

(Pel que fa a Joan Hortalà, secretari sortint d’ERC, en deixarem el certificat de defunció en mans d’Horacio Sáenz Guerrero. El modèlic director de la transició de La Vanguardia Española a La Vanguardia, el diumenge dia 7 d’agost de 1988 va escriure al seu periòdic l’article “Franquismo de olvido o de condena”; cap a la meitat de la primera columna hi ha aquest certificat de naixement del xamós ara difunt. Fa això, textualment i sense traducció: “Ahora recuerdo uno, joven, listo, rico, propietario de cátedra, que un dia -ignoro si bueno- salió en los diarios como jefazo in pectore de una formación radical, nacionalista, respondona muy propicia a los ascos monárquicos. Nuestro breve diálogo me lo aclaró todo.

-‘Però, noi, ¿d’on t’ha sortit aquesta filiació política? ¿Des de quan has tingut tu, i encara menys els teus, res a veure amb aquest partit que, a més a més, es sosté amb esparadraps…?’-le dije.

-Sí, sí, el que vulguis, però no hi ha havia res més i si jo no pujo al carro un altre ho hauria fet’.

A eso se le llama vocación.”

Adéu, Joan. I com que l’efecte bancari de vint milions de pessetes degudes que va arribar al teu ja ex-partit el dia 20, l’endemà de la teva derrota i coincidint amb la teva fugida, ha merescut de l’entitat d’estalvi emissora un ajornament de dos anys, fes-te càrrec que també has perdut la teva arma secreta: que ho has perdut tot. Tret de l’honor, és clar. Adéu, adéu.)