Esquerra Republicana (III)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 287, 18-24 de desembre de 1989

Si, a l’hora de la realitat, ha estat fins ara impossible de constituir, en aquest període que vivim, un partit a l’esquerra digne de ser decididament votat, sobre el paper les característiques d’aquest partit són clares: d’ençà que el món és món, la llibertat és la substància de l’esquerra (mentre que per a la dreta és simple instrument).

Amb això, i que la política d’esquerres és a favor de les majories (no perquè siguin més, sinó perquè, en l’evolució de la humanitat, encara no s’ha aconseguit que les majories dominin, sinó que han dominat minories, i molt menors) s’hauria acabat la filosofia d’un partit d’esquerres. La resta, seny, estratègia i tàctica. El seny diu que un partit nacional abraça, òbviament, tota la nació: de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. L’estratègia, com aconseguir que l’abraci sense cap que cada part s’hi oposi. La tàctica pot anar des d’acords catxa amb l’enemic fins a utilitzar contra aquest enemic les seves armes: ei, si en sabem més.

Coses pròpies de polítics, que per això són. I si no n’hi ha, s’han de fabricar: política, política i política, i quan s’acabi la política, aleshores política.

La renovació d’Esquerra Republicana al Congrés de Lleida ha fet coincidir, una vegada més, les veus de les actuals dreta i esquerra, en contra. Articles, manifestacions i declaracions s’han mostrat gairebé unànimement desqualificadors. No cal escandalitzar-se’n en general: és propi de gossos ben nascuts bavejar agraïts la mà que els alimenta; aquests gossos no fan por; demà, si l’esquerra nacional funciona, lladraran al seu favor. Pel que fa als altres, els que haurien de tenir present l’anormalitat de la situació actual, amb la dreta més o menys nacionalista i una esquerra al servei de l’estat enemic, una esquerra ben portada els farà renunciar a l’escepticisme que ara gasten, ben explicable per cert.

Pel que fa a l’Àngel Colom i Colom, ara cap visible de la renascuda esquerra, al seminari de Vic li deien Sis ales. Els atacs que ha rebut, un cop oblidat convenientment que és, només, el cap visible de l’operació, li han estat justificats pel nombre, clarament excessius, d’ales que gasta: propiciar una Esquerra Republicana de Catalunya a les Illes, com si a les Illes no hi hagués formacions polítiques que, ja de temps, han fet feina en el mateix camí que ERC comença a fer al Principat, és un error degut a l’acceleració. Més que de conceptes, els punts febles de Colom són de maneres: de tàctiques i, potser, d’alguna estratègia. Però de la mateixa manera que sis ales són massa, dues en són poques per a un partit d’esquerres que, a més, actua en una nació tocada de l’ala. Dues ales per a volar amb convicció amb les institucions mínimament però certament democràtiques, i dues més per volar cada dia amb les masses, només ateses per aquelles institucions en diades electorals.