Frenar el capital a l’Est

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 290, 8-14 de gener de 1990

Com que l’eufòria de tota mena de capital, sobretot del més salvatge, davant de l’obertura dels estats i països fins ara de capitalisme d’estat, té un to encomanadís, irreflexiu i decididament infantil, és obligada la lectura de material sobre els anys vint i trenta al Estats Units: els anys que van dur al poder als capitalistes, sobretot als salvatges fins a la derrota d’aquest mateix capitalisme, a les seves pròpies mans (crac del 29); els anys del New Deal, Roosevelt i l’economia keynesianista.

Encara que només sigui per no repetir les mateixes imbecil·litats. El 1921, en el primer dia de mandat, l’acabat d’elegir president Harling va declarar: “Necessitem més homes de negocis en el govern, i menys govern en els negocis (“We neeed more business in government and less governement in business”). Continuo copiant del libre Franklin Delano Roosevelt, de Ted Morgan: “Aquell dia els capdavanters dels homes de negocis, financers i empresaris van rebre el país més ric del món, i en podien tenir tot el domini només que es dignessin a mantenir-lo. No van trigar ni una dotzena anys a arruïnar el magnífic obsequi i dur el país a la ruïna. Amb totes les cartes a la mà, van fer per manera de perdre el joc. Ara, s’havia de salvar els capitalistes d’ells mateixos”.

De com s’ho va fer el capitalisme dels Estats Units per arruïnar el país i fer arruïnar-se ell mateix, no cal dir-ho: va confondre governar amb apoderar-se, i va menystenir el govern com a administració. Menys de dotze anys després de la presa del poder per les masses milionàries, els suïcidis, els cracs, les ruïnes, eren igualment massius.

S’ha de llegir amb detall, d’aquella època, la literatura seriosa -seriosa, exclosa doncs la comunista, vist l’obsequi que el comunisme d’estat està fent aquests mesos al capitalisme: grapats d’estats, dotzenes de nacions, milions de persones- per veure quines no en pot fer el capitalisme deixat anar: un cop engegada la Depressió, amb empreses, treballadors i empresaris del país més ric del món arruïnats, un dels dirigents de l’ensulsiada, vist el que passava, deia coses com aquestes: que molts treballadors havien deixat les fàbriques perquè els resultava més la venda lliure i pel carrer de fruita variada. Els elogis a l’economia (!!!) submergida no són d’avui, compta amb antecedents altament imbècils.

Aquests anys noranta, doncs, veurem això: com el capital intenta prescindir de l’administració als països de l’est d’Europa, fent-se amb tots els poders possibles, a fi d’obtenir el màxim benefici amb el mínim cost. I veurem si les masses anònimes i les organitzacions polítiques, són capaces d’haver après dels Estats Units, a més de la febre del consum, la lliçó dels anys vint i trenta: que els diners són massa importants per deixar-los en mans dels professionals dels diners.