Unitat, Ceuta i Melilla

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 292, 22-28 de gener de 1990

No sé què hi diria Maquiavel (el dia que els nostres polítics sàpiguen que en parlar de Maquiavel parlem d’En Colau del mas Clavell hauran fet un pas decisiu cara a la necessària professionalització del gremi) i em preocupa de saber-ho. Per això em limitaré a insinuar, en comptes d’afirmar, que potser ja n’hem parlat prou, nosaltres de l’autodeterminació, de moment. I que és millor que en continuïn parlant ells sols. ¡Ep!: una vegada oficialitzada la intenció autodeterminista mitjançant passos legals als Parlaments dels País Valencià i les Illes.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquí ja s’ha encès la metxa de la inesperada traca. Ara els toca a ells saltar perquè no els cremi. Al cap i a la fi, nosaltres sí que sabem què vol dir autodeterminació i sabem què vol dir Espanya.

Aclarits doncs nosaltres, deixem-los a ells que es debatin la matèria. Els primers resultats d’aquest seu debat no poden ser més esperançadors, com més es debaten més s’emboliquen. L’embolic principal, el més insoluble dels nusos que s’estan fent, allò que demostra tant teòricament com pràcticament que les coses són com són i no com ells diuen, se l’han fet ells mateixos, i precisament quan han de cridar més fort.

Quan han cridat més fort és quan han dit que la unitat d’Espanya és inviolable, que l’Exèrcit espanyol té el mandat de preservar-la, i que ambdues coses, la unitat i la utilització de la força per mantenir-la són mandats constitucionals i per tant democràtics.

Bé: quan els mateixos que han cridat això ben fort tornin Ceuta i Melilla als moros (d’aquí a quatre dies) vulneraran la Constitució democràtica, la democràticament establerta unitat d’Espanya, i la no menys democràticament establerta missió militar de defensar-la. Allà els esperem.

Nosaltres, mentrestant, coses sòlides: ajuntaments i sindicats, escola i economia, importació i exportació, ciència i cultura, germanies i associacions, tractes i pactes. I preparar sense presses la propera traca per ajudar-los a veure-ho clar: com amb aquesta.

(N.B. per a erudits. A l’esmena de modificació de la proposició no de llei (Carod), presentada per CiU (Subirà) a la Mesa del Parlament de Dalt (27.11.89, núm. entrada 13.053), on el primer punt deia Catalunya, Àngel Colom va proposar en nota manuscrita al marge Països Catalans, i al marge dels punts segon i tercer les notes manuscrites dret a l’autodeterminació i transaccional. Al punt dos, on Subirà deia “…a decidir per si mateix la llibertat col·lectiva de llur país, d’acord amb el dret inalienable a l’autogovern…”, Colom ratlla i escriu: “…al dret a l’autodeterminació nacional…”: i on Subirà fa “…i recull el preàmbul de l’Estatut…”, Colom ratlla i escriu… “i es dedueix del preàmbul de l’Estatut…”. Finalment, al punt tercer, Subirà parla de “les cotes d’aquest autogovern”, mentre que Colom s’estima més “les cotes de l’autogovern”. És còpia de còpia.)