Per la Brutícia al Partit Únic

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 294, 5-11 de febrer de 1990

En 1980, governava Espanya la UCD i el partit de l’oposició, el PSOE, ja manava. El ministre de Justícia d’aleshores amb la UCD i d’Exteriors ara amb el PSOE, Francisco Fernández Ordóñez, preparava la Llei del Divorci:

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

“Es lidiava el difícil toro, progressista i ben cornat, del divorci, quan Ordóñez va rebre aquest missatge:

-Guerra, que es vol divorciar de la seva esposa Reina, no es podrà divorciar si continues amb aquesta llei tan rigorosa.

-Però home -contesta Ordóñez- ¿per què no?

-Doncs perquè, en vistes de les properes campanyes electorals, els experts en imatge del seu partit li van aconsellar que aparegués moltes vegades amb la seva esposa, i de tant estar amb ella l’ha embarassada. Li ha fet un fill.

L’amiga d’aleshores de Guerra era una coneguda periodista.

I Ordóñez pregunta:

-Molt bé, i a mi, ¿què?

-Doncs que si continues dient a la Llei del Divorci que per obtenir-lo s’hauran de demostrar dos anys de falta de convivència, Guerra no podrà fer el que vol fer, que és divorciar-se immediatament. I no li agradarà. Tu mateix.
—————–

I a sobre Alfonso Guerra, més irregular que no mai, no es va divorciar”.

(Del llibre De Fraga a Fraga. Crónica secreta de Alianza Popular. Carlos Dávila i Luis Herrero, Plaza & Janés, pàg. 12).

Algunes persones benintencionades presenten el cas de Juan Guerra assemblat a aquella historieta impossible, d’una ferradura que es va perdre en perdre un clau, i per la ferradura es perdé un cavall, per un cavall una ordre, per una ordre una batalla, per una batalla una guerra i per una guerra un reialme.

Efectivament, per perdre un clau no es perd un reialme ni per dos, sinó pel costum, innat o adquirit, de no donar importància a perdre un clau, de no fixar-se si el cavall va ferrat, per menystenir una derrota. Sigui com sigui ja s’ho faran, és el seu, de reialme, i que sigui el seu ha de preocupar tangencialment: tàcticament només i, molt de tant en tant, estratègicament.

I això sí, que ens afecta: els nostres partits, els nostres polítics, els nostres pensadors, a base de freqüentar l’enemic i el seu reialme enllà de l’estratègia, de la tàctica i la tangent, a base de barrejar-se en llurs afers, han acabat comprometent-s’hi, fent seva (i, fatalment, nostra) la ferradura de l’enemic. I ara ens trobem de la següent manera: que per al PSOE (PSC) Convergència i Unió vota contra una Comissió del parlament espanyol que investigui la ferradura Guerra. Recíprocament, per ajudar Convergència i Unió el PSC (PSOE) vota contra una Comissió del Parlament d’Amunt que investigui la ferradura del Joc.

El bipartidisme, eina de la Transició, s’ha convertit en mono-partidisme, per coincidència d’interessos, acumulació de brutícia i confabulació de tramposos. És l’hora de canviar d’etapa: fan falta idees, interessos i partits nous. Superiors, si pot ser.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019