Una eina vella i provada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils ,núm. 303, 9-15 d’abril de 1990

Fa l’efecte com si el mullader organitzat amb allò que va aprovar el parlament d’Amunt, que Catalunya -el Principat- no renuncia, un dia, a exercir el dret a l’autodeterrminació, vagi quedar només en allò, en un mullader. És potser un efecte fals perquè hi ha símptomes, discretíssims i poc concretables, que la idea, per sota, va fent camí.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Que potser ja ha començat a convertir-se en objecte principal d’atenció en grups cada cop menys reduïts de persones pertanyents a la societat civil. Tal com va començar a passar, en un moment indeterminat i poc concretable, amb les idees ecologistes (les quals, avui, han dut a coses tan greus, i tan inesperades per a les autoritats, com el tossut enfrontament al Pla de Residus de la Generalitat i, dins aquest mateix afer, a l’esbroncament, per primer cop, a equips de TV3, fins ara vistos com a amics i col·laboradors dels ciutadans).

Podríem, doncs, potser, els no especialistes, començar a estudiar l’autodeterminació i a saber-ne quatre coses mínimament presentables.

Per exemple, que el principi d’autodeterminació va aparèixer com a company del primer nacionalisme: és a dir, del nacionalisme que va engegar la Revolució Francesa, i del nacionalisme que va engegar la Revolució Americana (és a dir, la independència dels Estats Units i la redacció de la seva Constitució).

També, que el principi d’autodeterminació va ser l’eina jurídico-política utilitzada per a reorganitzar el món després de la Primera Guerra Mundial, un cop desaparegudes les institucions imperials que van perdre aquella guerra: l’Imperi Turc (part d’Europa, part d’Àsia, part d’Àfrica), l’Imperi Austro-hongarès (Europa Central i de l’Est), Imperi alemany i Imperi rus. Vint anys després va esclatar la Segona Guerra Mundial: segons els experts, encara hauria estat pitjor sense l’aplicació del principi d’autodeterminació.

Principi que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va fer seu, com mai abans cap potència ni cap organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides. Amb l’eina jurídico-política de l’autodeterminació, l’ONU va reorganitzar el món un cop passat el temps dels Imperis colonials: gairebé tot Àfrica, ben tros d’Àsia, part de les Amèriques, part d’Oceania. Les guerres locals no han parat, però segons els experts, encara hauria estat pitjor sense l’aplicació del principi d’autodeterminació.

Ara, en aquests dies, tenim que li ha passat el temps a l’Imperi soviètic i al Pacte de Varsòvia, i que l’altra part d’Europa també es reorganitza: Mercat Comú, Parlament europeu, regions econòmicament potents exhibint personalitat pròpia, nacions sense estats. Els experts -de tot el món- en la matèria, bé hi podrien començar a dir la seva, sobre la utilitat per a la pau, la justícia i la llibertat -de tot el món- de l’eina jurídico-política de l’autodeterminació.