La revolució, avui

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils ,núm. 312, 11-17 de juny de 1990

“S no ho veia, llavors, però amb el temps, la història i els viatges, comprengué que les situacions revolucionàries no es deuen a la misèria i la desesperació -que a tot estirar poden provocar motius i rebel·lions- sinó a l’esperança, a la constatació que la situació comença a canviar, cosa que dóna impaciència per a canvis més ràpids. Allò que anomenem moviments revolucionaris no són altres coses que lluites per escombrar els obstacles a més millores”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

“S” és Sísif, el nom que s’ha buscat Víctor Alba, que és el nom que es va buscar Pere Pagès, per protagonitzar les memòries.

El paràgraf transcrit és a Sísif i el seu temps 1-Costa avall, primer volum de les memòries, que en tindran dos, de Víctor Alba, i resumeix l’experiència de l’autor pel que fa a la revolució. És una experiència valuosa, ja que aquest no s’ha limitat a parlar tota la vida de la revolució, sinó que la va fer. Més de cinquanta anys després, encara hi creu.

I no sembla de bon lector deduir del text que, més de cinquanta anys després, creu en la revolució “amb matisos”. De matisos, res. Si de cas, ha aprofundit en el coneixement d’allò que és, realment, la revolució: la revolució és millora; els moviments revolucionaris, simple escombrada d’obstacles. Per això no hi pot haver revolucions en només set dies (els set dies que canviaren el món no han arribat ni a les noces de diamant); es tracta, com a màxim, de moviments revolucionaris. Més que moviments sotragades, i és difícil de creure que una sotragada es pugui considerar com una millora: també com a màxim, és una empenta per millorar.

Però allò que per als avui malmesos, innocents, adorables nostàlgics de la revolució els pot treure la son de les orelles i el desencís del cor: allò que Víctor Alba els pot injectar als veterans de Vietnam i Cuba, del col·lectivisme i el Tercer Món, de Nicaragua i les comunes per retornar-los a la vida (a una vida millor que la que avui duen i que la que ahir creien vida ideal) és allò altre que diu, fruit de la seva experiència de més de cinquanta anys d’home d’esquerra, revolucionari impulsiu i reflexiu, teòric i pràctic: que no són la misèria i la desesperació allò que provoquen les revolucions, és a dir la millora; sinó la constatació que la situació comença a canviar, l’esperança en canvis. La revolució és continuar, eixamplar. La millora és millorar el que ja hi comença a haver.

I alguna cosa hi comença a haver, ja, a la Xina i Nicaragua, a les dictadures de l’Est, a l’infern de Sud-àfrica.

I fins i tot aquí mateix,. La revolució deu ser no pas treure res del no res (cosa de déus i capellans, doncs), sinó del poc fer-ne molt: cosa d’homes i dones normals, corrents i decidits.

N’hi ha per a rumiar-s’ho, mainada.