La capital, ¿capital?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 323, 27 d’agost-2 de setembre de 1990

Aprofitant la distància que ofereixen les vacances, ens mirem les properes eleccions municipals i, pel que fa a Barcelona, que és la nostra capital, podem dir-ho tranquil·lament, amb la tranquil·litat que dóna l’esmentada distància vacacional, que si Convergència i Unió no hi guanya, serà perquè no vol.

Exactament.

Vegem les anteriors eleccions: el PSC (PSC-PSOE) acabava d’obtenir els Jocs Olímpics per a la ciutat, i encara la ciutadania en pes estava exultant: dels Jocs en teníem tots els avantatges (la certesa que tindríem uns Jocs Olímpics) i encara cap dels inconvenients que, tres anys després, tenen la mateixa ciutadania amb la mosca al nas (i els borinots a l’orella): el candidat socialista era conegut per gairebé el 90 per cent de la ciutadania, mentre que del convergent el cinquanta per cent dels mateixos ciutadans no sabien ni com es deia. Tot i així, el dia de les eleccions, si a quarts de nou del vespre els convergents ja estaven segurs de no haver guanyat, els socialistes no estaven segurs de no haver perdut. I si ara governen, és pel concurs dels regidors comunistes.

Ara, tres anys després i en vigílies d’unes altres eleccions, els socialistes han perdut l’adhesió incondicional de les masses aleshores incondicionals dels Jocs Olímpics perquè, tret de la minoria que en cobra, ja no hi ha massa incondicionals de l’esdeveniment; i els comunistes, que llavors tot just van superar el 5 per cent dels vots, ara, després de l’esfondrada d’imatge i del vot comunista tant a l’ex-Est com a Occident, es veu que no tindran regidors: és, i era, qüestió de dècimes de punt. Maragall, tot sol, ja no hi arribava.

Sigui establert tot el que antecedeix, no solament com a distanciament físic circumstancial que comporta l’estiu, a més de la permanent distància moral; sinó, sobretot, tenint en mà la calculadora del desapassionat venedor d’electrodomèstics.

L’eslògan de Convergència a les darreres eleccions barcelonines era: “Per Catalunya, Barcelona és capital”. ¿De veritat? Perquè una desena de dies abans de l’elecció, el president Pujol va declarar, públicament, que jo ho veieu, aquest xicot (Cullell, el candidat convergent) fa quinze dies ningú no hi creia, i ara, té.

Som a ple agost, fa sol i airet i no destorben ni les mosques: que Convergència governi Barcelona depèn exclusivament de Convergència: és a dir, de Jordi Pujol. I ¿qui vol Pujol que governi Barcelona? No ho sap ningú.

I ara remato la catxa així: ni ell, no ho sap.