Claredat de premsa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 324, 3-9 de setembre de 1990

L’entrevista que en aquesta mateixa publicació es va fer al director del Punt Diari de Girona l’haurien de tenir clavada a la paret i a la vista tots els interessats de veritat a augmentar la nostra premsa.

Els interessats de veritat: els altres, que continuïn dient meravelles de la premsa comarcal, tan nostrada; protegint l’Avui, emparant el Diari de Barcelona i finançant, mentrestant, premsa en espanyol.

Fer un diari que es vengui ja no és fàcil en cap país del món: la presència de les comunicacions àudio-visuals que, a més, disminueixen la necessitat i el costum de llegir han liquidat, i no és cap desgràcia, el monopoli de la lletra en el sector de la comunicació entre persones i grups.

Aquest és l’únic tòpic, perquè no ho és, que no desfà Joan Vall Clara, de tots els que volen justificar la misèria de la premsa al nostre país. Els altres cauen tots, l’un darrere l’altre; el director d’El Punt els deixa caure pel seu propi pes.

A les estadístiques que presenten el nombre insuficient de ciutadans que llegeixen català, oposa les xifres de venda del mateix Punt, de Regió 7, El 9 nou, el mateix El Temps, El Punt de Catalunya Nord.

Al fracàs de l’Avui i el Diari de Barcelona oposa el fet que no són diaris per als ciutadans, sinó per als polítics que els tenen comprats.

A la inevitable, diuen, partidització de la premsa oposa la perfectament rendible propietat privada, arriscadament empresarial d’El Punt. (I, en aquest punt, voldria aportar una història protagonitzada per l’empresari gironí: el batlle de Barcelona, que de vegades es creu les mentides dels convergents, va cridat l’esmentat industrial pensant-se que era simpatitzant, i que li seria dòcil, i li va oferir el quaranta per cent del ruïnós Diari de Barcelona, de propietat socialista. L’empresari va contestar que ell només era minoritari en empreses de donessin beneficis, i que a les deficitàries només hi entrava en majoria per manar-hi, i si li convenia. L’endemà, l’entusiasta Maragall el va telefonar oferint-li la majoria. No hi va haver acord).

Vall Clara accepta com a normals les pressions de polítics i electors, i “es diverteix” muntant els mecanismes de defensa de la llibertat. Diu que d’allò de la Girona capdavantera del catalanoparlantisme ja fa quinze anys. I no entén que es vulgui fer viable aquí la premsa en espanyol (després de deu anys d’Estatut, i pels mateixos que defensen aquest Estatut, em permeto d’afegir).

Després d’aquesta entrevista, qui continuï repetint els tòpics oficials ha de quedar com el que és: un funcionari, pagat, de la veritat oficial.