A la presó

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 325, 10-16 de setembre de 1990

De tant en tant els periodistes han d’anar a la presó. O com a mínim a declarar. Normalment, se’ls ha d’obrir algun expedient. I és segur, si es mereixen les pessetes que els paguen, que són en una o altra llista negra. Ens paguen per explicar el que passa, i prou. Els legalistes afegeixen que ho hem d’explicar d’acord amb la llei vigent.

D’acord, però no del tot. Perquè, ¿i si, el que passa, passa contra la Llei? ¿Contra la Constitució? Els periodistes i els teòrics del periodisme que se senten còmodes amb les lleis vigents i amb les Constitucions respectives han de dir, i diuen, que els únics límits de la llibertat d’informació són les lleis i les Constitucions vigents, i tenen raó: tenen raó ells i per a ells. Però, ¿i els altres, els que se senten incòmodes amb les lleis i amb les Constitucions vigents? Segons ells mateixos, i segons els seus teòrics, les seves informacions i les seves opinions han d’anar sempre contra les lleis i les Constitucions vigents. L’extrem duu a l’altre, i uns i altres, els partidaris a ultrança de la Llei i els contraris ultrançats de les mateixes Lleis, ho tenen clar.

La majoria, en canvi, fem el que podem, que és respectar la Llei mentre es pugui, vorejar-la sovint (com el ciutadà normal i corrent, majoritari) i, si no hi ha més remei, saltar-nos-la. Aquesta posició de ni sí ni no de la majoria dels periodistes dignes de l’ofici, que es correspon amb la de majoria dels ciutadans dignes d’aquesta condició -per damunt de la condició de súbdits, de subjectes- és la que dificulta el camí de les lleis que es veu que estan confegint sobre la llibertat de premsa i els seus límits, el dret a la intimitat i a l’honor, la clàusula de consciència i el secret professional del periodistes…

Tot això està molt bé, i també els esforços que es fan per defensar periodistes i lectors, societat en general i societats anònimes, propietaris i assalariats d’empreses de comunicació. Ara: seria molt convenient que quedés algun forat per tapar. Algun sector del front que fes vulnerables els uns i els altres. Algun punt per on es pogués atacar i ser atacat, fer i desfer, descobrir i cobrir, treure una veritat amb una mentida (anava a dir amb un invent).

Hauria de quedar algun forat per on es pogués veure que ni els periodistes, ni les lleis, ni la societat de la qual formen part no són perfectes. I el que és molt millor: que són vulnerables. I a més hi ha raó de pura supervivència: als periodistes els diuen coses, els destapen afers a condició que no diguin qui els les ha dites, qui els ha destapades. Explicar a la policia i als jutges el nom dels informadors pot ser un imperatiu legal, però és ofegar la font de la notícia: és a dir, del pa de cada dia. El secret professional són les garrofes, i amb això la gent no hi juga.