‘The Absurder’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils ,núm. 328, 1-7 d’octubre de 1990

Hi havia una vegada un diari espanyol, de Madrid, que va actualitzar la tàctica innata d’aquestes publicacions respecte de Catalunya en general, i de Barcelona i València en particular. Va tenir èxit, sobretot entre els nostre conciutadans esquizofrènics, mig perquè van incorporar innovacions tècniques i estilístiques, mig perquè com sempre en aquesta classe de publicacions, disposa de les fonts d’informació de l’estat espanyol pur, dur i immutable (Governació i Hisenda).

Va ser el promotor del cas Banca Catalana. Aquest afer va fer reaccionar la ciutadania impositora d’aquesta entitat, i de les entitats similars del país, però va fer trontollar el govern d’aquesta mateixa ciutadania i el partit que el componia i encara el compon.

La ciutadana impositora va frenar el seu embadaliment per les innovacions tècnico-estilístiques del rotatiu, que d’exitós es va quedar en èxit fàcilment descriptible. El govern de la Generalitat es va mantenir (i encara es manté).

I dins el partit que componia, i encara compon, aquest govern es va iniciar el contraatac. L’estratègia consistia a tractar amb un diari semblant a l’al·ludit (igualment espanyol, igualment de Madrid i igualment connectat amb l’estat pur, dur i immutable) però que en comptes d’anar contra el govern i el partit imperants en aquell moment a Catalunya, hi anés a favor. Es va arribar a parlar que nosaltres (és a dir, l’administració catalana) paguéssim una avioneta que traslladés el periòdic segonament al·ludit (fem-ho curt: l’ABC) diàriament a Barcelona, a fi que arribés als quioscos abans que l’altre (fem-ho curt: el BOE, Boletín Orteguiano del Estado). No va funcionar, perquè les diferències entre l’ABC i el BOE són, per a qui no s’encegui amb la política diària, circumstancials: per a ABC, com en el seu cas per al BOE, fotre el rival ja els va bé, però mai al preu d’afavorir Catalunya. Són unitaris: “España, l’uniko importante”.

El següent intent va ser de fer la mateixa operació amb el Grupo 16. Intermediari utilitzat: Xavier Domingo. No us explico com va acabar perquè no us vull matar de riure.

Hi ha qui presenta la imminent aparició d’El Observador com un tercer intent de la mateixa estratègia. Ara el President Pujol diu, i no menteix, que ell no hi té res a veure, que és cosa de l’altre; Prenafeta no diu res, però es dedica comprovadament a la ràdio: El Observador no s’instal·la a Madrid, i per tant no pot tenir cap comunió amb l’estat pur, dur i immutable; promotors i factors de la imminent parida confessen que pretenen contrarestar no un diari de Madrid i per tant naturalment anticatalà, sinó La Vanguardia de Barcelona, naturalment barcelonina. No és, doncs, la mateixa estratègia.

¿A quina estratègia respon, doncs, El Observador? Del setmanari anglès The Observer, els seus lectors esporàdics en diuen The Absurder. El mateix tipus de lector d’El Observador ben segur que li trobarà un nom del mateix to. Ei, si hi som a temps.