Primera reial relliscada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 334, 12-18 de novembre de 1990

El president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, havia dit que volia visitar Catalunya. Segons la Constitució espanyola, el màxim representant de l’Estat a Catalunya és, després del rei d’Espanya i del president del seu govern, el president de la Generalitat. Perquè el president de Catalunya no pogués rebre el president de la Unió Soviètica, l’únic legal que podia fer el govern espanyol era que, en arribar Gorbatxov a Catalunya, hi fossin presents, sia el rei d’Espanya, sia el president del seu govern.

El rei d’Espanya creu que si vol continuar sent-ho, ell i el seu hereu, no té més remei que continuar amb la imatge catalanòfila que tants duros li ha costat; així doncs, es va quedar a la Zarzuela: hauria estat un preu massa alt per a una traveta greu però no mortal. Pel que fa al president del govern espanyol, anar a Barcelona hauria estat situar la nostra capital a l’altura de la seva, i aquesta equiparació és una equiparació estrictament electoralista, sense relació doncs amb la realitat volguda.

A falta de travetes legals per neutralitzar el terratrèmol patri que els suposava que el president de la Unió Soviètica i el president de Catalunya es trobessin en primer pla, i d’igualtat, encara que només fos per la foto, van decidir treure el Santcristo gros: el príncep d’Astúries i de Girona, senyor de Balaguer i, si hagués pogut ser, dutx de Montblantx. Aquest personatge, ¿es troba, llei en mà, immediatament darrere del rei? ¿És situat, protocol en mà, per damunt del president del govern espanyol? Entre això i la immensa popularitat de la monarquia entre nosaltres, principals consumidors d’Hola i Lecturas i grans proveïdors de murris cortesans voluntaris (la borbonalla), la decisió va ser presa: a Espanya llei en mà, van treure el rei per rebre Gorbatxov. A Catalunya, per inspiració divina, que és superior a la llei, el Santcristo gros.

Vessada. Perquè de gros, vistes les reaccions dels uns, els altres i els de més enllà, no gaire. Per convèncer-se’n només cal haver llegit els articles de la borbonalla: el que no s’ha estirat els cabells s’ha escanyat amb la pròpia retòrica; i haver escoltat Duran i Lleida, que es prepara per a ser president de la Generalitat postpostfranquista: no hi ha altre culpable que l’administració central, ja que els soviètics no tenen competències a Catalunya, de manera que ha estat gravíssima “la utilització que de la Corona s’ha fet en aquest viatge del líder soviètic a Catalunya”.

Donaria el sou d’anys -el d’aquesta revista- per l’alegria de saber quin és el pensament del comte de Barcelona sobre el cas: milions, deu valer.