1 de febrer, gran dia

Ramon Barnils, núm. 346, 4-10 de febrer de 1991

Aquest dia 1 de febrer és la data d’eleccions a la presidència del Col·legi de Periodistes de Catalunya: a partir d’aquest dia, s’acaba la presidència de Carlos -o Carles, tant li fa- Sentís.

La revista Periodistas, de Madrid, li fa una entrevista de comiat. Allà es diu que sempre ha estat “un alma viajera”.

No saben quina raó tenen. D’Acció Catalana, de la Lliga, funcionari de la Generalitat en començar la guerra, de l’Oficina d’Informació de Cambó quan va començar la guerra (Periodistas dixit), oficial de Regulars de l’exèrcit franquista en acabar; secretari del ministre franquista Sánchez Matas (?). “En aquesta època Sentís no va lluitar contra el Règim, però tampoc no s’hi va comprometre” (diu Periodistas, que poc abans escriu que al principi del franquisme “va ajudar amics i periodistes ostatges del règim”). Poc després es fa monàrquic, concretament a Lisboa, i publica (diu Periodistas) un escrit en defensa de la monarquia a Paris Match.

Cosa que no li impedí, de cap manera, ser director durant la dictadura de l’agència oficial de notícies Efe; però també de Tele/Exprés.

No cal dir que amb el govern de Suárez, d’UCD, va ser director general de Premsa. Sense que això fos, ni per a ell ni per a ningú, cap mena d’obstacle perquè, a proposta de Convergència i Unió, arribés a membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Podríem completar aquestes dades amb cites del llibre d’Eugeni Xammar Seixanta anys anant pel món, on s’explica la seva tasca d’espia del dictador Franco dins de l’aparell de la república democràticament constituïda; o bé remetent a una gasetilla apareguda el 1939 o 1940 al setmanari Destino i que falta en moltes col·leccions de consulta pública de la revista, on apareix vestit de militar i on presumeix d’aquesta feina; o bé al que en diu Ibáñez Escofet al seu llibre de memòries. Però el mateix Sentís va desmentir Xammar (un cop Xammar mort, això sí), tal com fa poc va desmentir Ibáñez Escofet (un cop mort, això també).

“Sentís ha sabut sempre adaptar-se a temps als canvis polítics ocorreguts en aquest país”, reconeix Periodistas.

És una afirmació innegable. I igualment innegable em sembla aquesta: si una de les obligacions essencials del periodista és controlar, vigilar, malfiar-se dels polítics, aleshores Carles Sentís és una vergonya per a la professió periodística en general. I per als periodistes catalans, que, inclosos els demòcrates, li hem regalat democràticament quatre vegades la presidència de la nostra corporació professional, és quatre vegades vergonyós.

Però tot s’acaba. Fins i tot el marduix.