L’esport segons Samaranch

Ramon Barnils, núm. 348, 18-24 de febrer de 1991

Entre els personatges entrats en l’adoració general, de majories absolutes, en els darrers temps tenim Samaranch. De les dretes no cal ni parlar sempre ha estat dels seus.

No, no: les esquerres, diguem-ne, els partits, organitzacions, cervells d’esquerres, aquests sobretot són els que han elevat a l’altar i fet anar l’incenser com a desesperats a un personatge, que ells mateixos, sigui personalitzant sigui situant-lo entre els enemics, havien perfectament situat en eres anteriors: el Samaranch que va ser dels darrers a treure’s la camisa blava feixista, el que duia el seu espanyolisme (del R.C.D. Espanyol) fins al fanatisme; dels que es creia que l’Espanyol havia de desbancar el Barça (i anul·lar-lo: en certa ocasió va manifestar el desig que el seu equip guanyés el Barça per un gol injust).

Bé, Samaranch aconsegueix els Jocs Olímpics per al PSOE (per a l’Ajuntament de Barcelona, dirigit pel PSC-PSOE, cosa que fa que, coherentment, el PSOE faci l’Expo a Sevilla: principal feu seu a l’estat espanyol, i a Madrid, capital cultural d’Europa: amb l’habitual falta de sentit del ridícul, és a dir, de les proporcions).

Al Samaranch, la cosa li funcionava; i no només els beneficiats, és a dir els polítics del PSOE, sinó que també els ciutadans honrats de Barcelona, Andalusia o l’estat espanyol, trobaven l’home digne de tota consideració: a ells no els havia fet cap mal, i a més el sistema d’agitació i propaganda del règim actual deia que havia fet molt de bé.

Fins que de sobte es posen a la venda les entrades per a assistir al magne esdeveniment mare de tots els altres, i vet aquí que trobem: primera, que per a comprar les entrades de l’espectacle esportiu han d’ensenyar el carnet d’identitat. Com que no és habitual que per anar al cinema, al teatre o al futbol s’hagi d’ensenyar res més que els diners, ja van arrufar el nas.

Segona, que en comprar les entrades no compraven les entrades, sinó que reservaven les entrades, és a dir que compraven una reserva d’entrades, la qual però no els garantia tenir-les, ja que al final les entrades si se’n reservaven més de les que hi ha, es rifarien entre tots.

Tercera, que aquesta reserva l’havien de pagar al comptat. Quarta, que abans de res s’havien de llegir un opuscle de 30 pàgines, que explica com aconseguir tot això: com pagar al comptat la reserva d’unes entrades que no estaven reservades.

La cinquena no s’ha fet pública, i a més al més al simple ciutadà, habituat a tot, no li fa ni fred ni calor, però que s’ha de saber: l’entitat bancària que té l’exclusiva de la venda d’entrades ha pagat entre 12 i 14 mil milions de pessetes.

Vet aquí volia dir Samaranch quan, a Suïssa, va dir molt bocafí: ¡Barcelona!