Catalans a M

Ramon Barnils, núm. 353, 25 de març de 1991

Conta la llegenda que en plena dictadura uns il·lusos com ara nosaltres van demanar permís a Madrid per a fer un diari en català. A Madrid hi havia un ministre català -com sempre, diguin el que diguin- de manera que el dictador, en ple consell de ministre davant la petició i amb la murrieria típica del xusquero va dir que ja que allà hi havia un català, que fos ell el que opinés sobre la concessió o la denegació del permís.

El ministre, que no era un altre que Gual Villalbí va contestar que precisament perquè era català es considerava la persona menys indicada per opinar sobre el cas justificadament, va afegir, ja que ell n’era molt, de català, i estimava molt la seva terra.

El consell de ministres va passar, doncs, amb tota lògica, al següent punt de l’ordre del dia, i el diari en català a la posterioritat -i ara faria bonic de rematar-ho comprovant si n’hi havia cap, de ministre català a Madrid, quan el primer diari en català d’aquesta època, l’Avui, va obtenir el permís de publicació.

És inútil d’examinar les característiques personals dels tres ministres si més no d’origen català: que si Serra no és ni patriota espanyol i per tant n’hi hauria prou de satisfer la seva set sempiterna de poder (factor actiu de compensació, com diuen els psiquiatres i reconeixia Ringo Starr per explicar perquè tocava la bateria i no la flauta de bec) perquè ens afavorís; que si Borrell, nascut a Catalunya com Kissinger a Alemanya, se sent tan català com Kissinger alemany i per tant se l’ha d’excusar si està tan disposat a facilitar-nos les coses com Kissinger a l’Alemanya de l’Est- és a dir a l’Alemanya, a la Catalunya “impròpia”-; que si Jordi Solé Tura no per haver decidit que el catalanisme era cosa de la burgesia va deixar de traduir dotzena de llibres a la llengua d’aquesta mateixa burgesia (al català, cal precisar-ho, perquè n’hi ha que estan convençuts que la burgesia catalana de tant en tant es passa a l’espanyol i sovint envia part dels seus plançons més o menys legítims a fer carrera a Madrid), ni que les motivacions fossin de pura supervivència crematística.

Tots aquests detalls personals estan molt bé i a més serveixen per escandalitzar-nos-en o per omplir-nos-en la boca. Però ni una sola d’aquestes anècdotes, esperançadora o desil·lusionadora, no pot amagar la més estricta realitat: que el cardenal Gomà, que va beneir els canons de Franco, era català, i amb accent; que López Rodó, un dels més importants ministres de Franco i dels més decisius a l’hora d’allargar uns quants anys la vida a la dictadura no solament era català sinó que era de Sant Feliu de Codines; que la dictadura de Primo de Rivera va néixer a Barcelona, acotxada per la burgesia catalana.

La resta és racisme.