Revisors de tren

Ramon Barnils, núm. 355, 8 d’abril de 1991

Encara els tres ministres espanyols de denominació d’origen “Cataluña” no s’havien eixugat les llàgrimes d’emoció per la immensa gràcia rebuda quan ja sortia el que els l’havia feta, el president del govern espanyol, i deia que el tren d’alta velocitat entre Barcelona i l’estat francès no era rendible.

¿I ell com ho sap, si és de lletres? Seria de malpensats pensar que li ho van dir els tres ministres catalans, fidels a l’honradesa de cent anys que no els permet d’anar a favor dels seus -o fidels a les seves conviccions polítiques que els obliguen a anar a favor dels seus, és a dir del govern espanyol. Tot i que, al costat dels estudis de dret de González, els d’economia de Serra, l’experiència hisendística de Borrell i el marxista economicista de Solé Tura ben segur que podrien dir-hi molt, sobre la rendibilitat del TGV.

O sobre la frivolitat de parlar de rendibilitat quan es tracta d’una infrastructura d’aquest calibre.

El senyor Pujol, de la Generalitat d’Amunt, ho ha tingut, doncs, molt fàcil, ja de vell principi, continuà dient, i ara demostrant, que de ministres catalans deslliure’ns-en, senyor. I ha perfeccionat l’argument indicant que les paraules de González podrien representar una discriminació contra Catalunya, perquè introdueixen en el subconscient col·lectiu la seqüència “ministres catalans a Madrid-discriminació de Catalunya”.

Pel que fa al senyor Vilalta, president dels ferrocarrils de la mateixa Generalitat, ha dit que el TGV per Barcelona “és rendible; si no, els francesos no el farien entrar en els seus plans ferroviaris.” El senyor Vilalta ha silenciat un detall que diu molt a favor seu com a polític: l’estudi de la rendibilitat del TGV a Catalunya el va encarregar a una empresa dels ferrocarrils francesos, empresa que es va afanyar a demostrar que el TGV era viable: gran notícia per a Catalunya… i per a l’empresa, que així s’assegurava la venda del material ferroviari i auxiliar necessari per als rails de l’alta velocitat.

Que el senyor González s’hagués despistat o no -no-, que ens ho digués amb bones o males intencions, que els ministres catalans hi tinguessin o no res a veure -que hi pinten-, tot això no hauria de tenir cap valor. De Brussel·les estant, el TGV per a Barcelona -i per a València, i per a Alacant, i per a Múrcia, i per a Andalusia- és la via de comunicació terrestre més ràpida i més barata amb tot Àfrica, l’única via possible de comunicació terrestre (¿què volen, anar a voltar per Palestina, Israel, El Líban i Turquia? entre tot Àfrica i tot Europa. És clar que en comptes de vorejar la Mediterrània entre nosaltres, el tren pot anar de Gibraltar a Madrid i de Madrid a Euskadi i a Europa. Però no crec que a Europa li resulti més car vorejar la mediterrània i travessar països habitats i habitables que no pas enfilar-se a mesetas, travessar deserts, descampats i estepes, escalar sistemes ibèrics tot plegat per satisfer la secular política interior espanyola.

Ara potser tindrem un indici, sabrem si Europa ja mana a Madrid, o encara no.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018