Reventós viatja

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 358, 29 d’abril de 1991

“En un moment en què Europa és presa per l’espiral de la integració, Iugoslàvia, en ruta de llibertat, sembla voler prendre un camí invers i es veu amenaçada pel risc de la desintegració.”

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

¿Qui pot ser, l’autor d’aquesta sensacional visió dels fets? El lector, per poc alerta que estigui, ja pot jurar, primer, que es tracta d’un espanyol, o similar, i segon, que es tracta de l’ínclit Joan Reventós, ex-ambaixador d’Espanya a París, temerari introductor del pa amb tomàquet a la Ville Lumière -que és expressió cursi, és a dir que ni fet d’encàrrec per al personatjàs que ens ocupa. Bé, aquí tenim el cèlebre estrateg angoixant: resulta que si algú es vol separar del conjunt de Iugoslàvia, automàticament és impensable que continuï formant part d’Europa. La pregunta seria, si tant goséssim esperar del nostre enlairat interlocutor: doncs, si hi ha repúbliques que no volen continuar formant part de Iugoslàvia i per tant, segons vós i automàticament, renuncien a formar part d’Europa, pregunta: ¿De quin continent deuen voler formar part? Si el volem ajudar en la resposta, i no li podem donar material que no sigui del seu, seria fer trampa. Li donarem material de col·legues seus. Segons que explica Claudio Magris a Danubio, el 15 de maig de 1919 el baró Szilassy, hongarès, diplomàtic va enviar un telegrama al Comissari del Poble Béla Kun a Budapest: “Proposo de demanar el Protectorat dels Estats Units damunt Hongria Estat de la Unió Americana Stop”.

¿Què tal, Kuanito? Malament, és clar, perquè ja comprenem que a tu l’imperialisme nord-americà… Ai no, que això era abans de l’Otan i molt abans de la decidida intervenció del teu partit i del teu govern a la Guerra del Golf Pèrsic. Doncs el que ha de fer el nostre ambassadeur és no encaparrar-s’hi, dar-li al dòmino i de tant en tant menjar pa amb tomàquet, per recordar els bons vells temps –bon vieux temps, good old times, ¿com es diu en iugoslau?- a París; quan encara els seus teòrics no s’havien apuntat a allò de l’Estat -espanyol- federal, i per tant no havien complicat la vida ni a Iugoslàvia ni a Reventós.

Respectat i respectable, perquè el pitjor del cas, i del personatge, és que tot el que diu s’ho creu, i a més va a tot arreu amb bona fe. A Iugoslàvia també: després de dir, com sempre, la veritat: “La veritat és que Iugoslàvia té grans possibilitats de futur, si els seus ciutadans són capaços de restablir la convivència i aprofiten els recursos naturals i humans”, resa tres avemaries i acaba informant-nos de les paraules que culminaren la seva tasca federal en terres dels esclaus del Sud: “El relat de les nostres experiències fou completat amb un missatge al diàleg”. I ara diu l’eslau agraït.