I el Rosselló

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 361, 20 de maig de 1991

El president del govern espanyol s’ha mostrat fermíssim, i a Londres, sobre l’Afer Gibraltar (Andalusia): “És anòmal -va dir- que aquesta sigui la meva primera visita oficial al Reialme Unit, després de nou anys. En aquest temps he visitat quatre vegades la República Federal Alemanya, altres tantes Itàlia i més potser França”. Sotaentès: perquè ni la RFA, ni França, ni Itàlia no els tenen cap Roc de Gibraltar. En directe: “Encara que no som impacients, perquè el problema data d’uns quants segles, diem que una situació de blocatge com l’actual no pot durar”. Fa tot l’efecte, ep, que els qui no són impacients no són els espanyols, sinó els britànics, però és igual.

I ara ve la bona, també en directe: si es mantenia aquesta situació “la política espanyola sobre aquesta qüestió haurà de prendre altres rumbs”. Frase bessona de la que, segons expliquen els propers, feia servir Joan Manuel Serrat per fer fora algú del seu equip tècnico-artístic. Acabats els raonaments i iniciades les raons per l’altra part, tot el que el cantant del Poble Sec gosava amenaçar no era ni una amenaça. Feia: “Ho haurem d’arreglar d’una altra manera”; al cap de no res l’altra part es trobava situada al bell mig del carrer. La part feble.

Com que en el cas que ens ocupa la part feble és Espanya, la fórmula de Serrat no serveix. Llàstima, perquè hauria estat bonic que tot un cap de partit hagués aprofitat l’experiència d’un simple, tot i que popular, simpatitzant.

-No res, ja ens coneixien.

La primera vegada que vaig sentir considerar la Catalunya Nord com a part d’Espanya va ser els darrers temps de la darrera dictadura. Hi havia un grup de joves militars espanyols, alguns agrupats en la clandestina UMD, un dels quals s’interessava pel que ell em deia el problema català. Un bon dia -una matinada- em ve tot excitat, i em diu:

-¡I és clar, que els catalans esteu contra Madrid! ¡I amb tota la raó del món! Cada vegada que Madrid reclama Gibraltar, sempre es deixa el Rosselló, que també ens el van prendre, i si fa no fa a la mateixa època.

Si els detalls que en recordo són prou precisos, el cas es va tractar, molt seriosament, en alguna reunió de l’entusiasta grup: quan arribés la democràcia Espanya exigiria, juntament amb la de Gibraltar, la devolució del Rosselló.

Si fins ara no s’ha fet, deu ser perquè les condicions objectives no eren a punt. Però ara, amb Felipe González decidit finalment a arreglar-ho d’una altra manera, i amb tres ministres més o menys catalans per informar-l’en, la cosa és madura: Gibraltar per a Espanya, Rosselló “españó”. Esperem que ningú no fugi corrents. Sobretot els anglesos.