West Side Story

Ramon Barnils, núm. 362, 27 de maig de 1991

Passen els dies i la, freudiamanent parlant, histèria espanyola per la declaració de la seva llengua com a única de Puerto Rico ha caigut en el més pregon dels silencis, en la més intel·ligent de les discrecions.

A més de l’acte portorriqueny, d’Espanya estant sembla com si a Puerto Rico continués oficial, enllà de l’espanyol, la llengua de la metròpoli, l’anglès dels Estats Units.

Chapeau.

Perquè, a diferència dels forasenyats -i castissos- jurats del premi Príncep d’Astúries, que per unanimitat van etzibar aquest guardó, que Déu els guardi, al poble portorriqueny “per valent”, Déu ens en guard, i a diferència de la innombrable massa xovinista hispana, qui va adonar-se immediatament de l’enorme badada de Camilo José Cela i adlàters va ser don Fernando Lázaro Carreter: un furibund espanyol excepcionalment dotat de seny, tant com de ciència. Ja el mateix dia del premi als portorriquenys -per cert, ¿a quants ralets els toca per cap, ni deixant fora els emigrats a l’estranger, vull dir als Estats Units? Lázaro va posar en dubte la bondat política de premiar el pas de dues oficials a una de sola. Va dir que era perillós de premiar la identificació entre nacionalitat i llengua.

Perillós per a Espanya, és clar: mai no s’ha sentit, ni aquest il·lustre gramàtic ni cap altre del mateix origen i condició de trobar perillosa la identificació entre Suècia i el suec, Itàlia i l’italià o Argentina i l’argentí.

Si, vist d’aquí estant, el gest espanyol d’aplaudir la identificació entre una nacionalitat i la seva llengua i no una altra va semblar digne d’imitació, per aquest mateix i exacte motiu que a nosaltres ens va semblar bé al senyor Lázaro li va semblar perillós: si és bo d’identificar Puerto Rico per la seva llengua pròpia i prou, aleshores ell, com a espanyol amb pesquis, s’ha de posar a tremolar: és tant com identificar Catalunya amb el català i prou, Galícia amb el galaico-portuguès i prou, Bascònia amb el basc i prou.

Lázaro Carreter, igual que González, Solé Tura o Martín Villa ho té claríssim: Espanya és l’únic important, i si el mateix principi que fa guanyar a la parla hispànica Puerto Rico (tres milions, emigració) li hauria de fer perdre Galícia, Bascònia, Navarra, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses.

Oh, i més: igual que ho ha deixat de ser, l’anglès serà demà una altra vegada oficial a Puerto Rico.

Serà el moment en què el jurat del Premi príncep d’Astúries haurà de cridar ben fort:

-¡Que ens tornin els calés!

No ho farà: sap que els calés, ben mirat, no se’ls va treure de la seva butxaca sinó sobretot de les de catalanoparlants, bascoparlants, galaicoparlants…