Elogi de l’urna

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 368, 8 de juliol de 1991

Diuen els diaris que grups independentistes que no deien no a la lluita armada han decidit entrar en converses amb un partit independentista que utilitza la via parlamentària. La bona notícia és que finalment aquests grups deixaran de facilitar la propaganda enemiga, ja que això, i només això, és el que han fet. Des d’un punt de vista inhumanament i estrictament tècnic, la cara els -ens- hauria de caure de vergonya: tots els morts han estat nacionalistes, potser fins i tot una senyora que li van tirar la paret al damunt. Si d’un punt de vista inhumanament comptable els beneficis d’aquestes accions han estat escassíssims -el genoll rematat i quatre pessics mal comptats- en canvi els perjudicis que ens han reportat han estat molt grans: res més fàcil per a l’aparell d’agitació i propaganda enemic que agermanar aquestes organitzacions amb tota mena de braga independentista, per fer agafar por a l’electorat (infiltrar por és a la base de qualsevol política, també de la que es diu democràtica) i evitar que voti no pas independentista sinó ni tan sols nacionalista. Benvinguts, doncs, a l’idealisme pràctic.

I amb tot, no en tenim prou amb partits que representin al parlament les aspiracions de llibertat nacional. Ara i en tots els casos, la feina d’alliberament nacional s’ha fet també amb d’altres menes d’organitzacions. Ningú no pot negar l’excel·lent treball de la Crida. Que la Crida feia nosa a l’enemic ho demostra el fet que aquest li ha dirigit contínuament la seva artilleria. Resulta engrescador trobar cada cop més gent que, militant cada dia de l’any, no té inconvenient a anar a votar cada vegada que hi ha convocatòria. Amb una mà treballa cada dia, a la base, als carrers, per a objectius puntuals de llarga durada, feines imprescindibles quan es tracta d’idees globals com ara la independència, i amb l’altra aporta aquest mínim, molt mínim però no pas inexistent, que representa ficar una papereta en una urna de tant en tant. Una posició que, increïblement, alguns qualifiquen de massa pragmàtica. Paraula excessiva: no n’hi ha per tant: per ficar una papereta, ni que sigui en una democràcia com aquesta, no cal renunciar a cap principi majestuós. És tracta d’un detall senzill, fàcil de fer i de resultats francament propagandístics. Al cap i a la fi, la comptabilitat de les urnes és l’única que té a l’abast el ciutadà corrent i el compromès. La quantitat de vots feta pública és, de moment, l’única indicació per saber quants són i quants som. Hi ha les enquestes, però això queda de moment en mans dels rics, que sovint les amaguen: bona notícia per als suposadament petits.