El cíclop borni

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm 373, 12 d’agost de 1991

La informació és sensacional: “tindrem problemes a l’Estadi Olímpic perquè, en construir-lo, no es van recordar de les càmeres de televisió”. Punt i a banda, i uns segons per assimilar la magnitud de la bestiesa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Qui ha fet l’afirmació no és un dels cada vegada més discrets enemics inicials dels Jocs, ni els cada vegada més abundosos i igualment discrets desenganyats dels mateixos Jocs. L’afirmació la fa, en un diari i a quatre columnes, el senyor González Aller, director d’informació de la RTO, que vol Ràdio Televisió Olímpica. Un personatge perfectament integrat en el sistema, doncs, que utilitza la paraula “tema” de tal manera que no hi pot haver dubtes sobre el seu entusiasme íntim per a qualsevol esdeveniment de progrés; la citació sencera de la seva afirmació és: “on tindrem problemes per a les càmeres de televisió és a l’Estadi Olímpic, ja que quan es va construir es va ignorar el tema de la televisió”. Deixarem de banda, també, que l’estadi es va construir l’any 1929, quan encara no hi havia televisió enlloc del món, i entendrem el que González vol dir, que és quan es va refer, ara fa un parell d’anys: un darrer gloriós Onze de Setembre, traslladat de data per respecte a la monarquia i envoltat de la pluja. Divina pluja, pluja daurada.

El centre de la qüestió és, doncs, aquest, que el pressupost dels Jocs Olímpics i del deliri de grandesa petit burgès que aquests Jocs han desencadenat en les primeres autoritats barcelonines comptava, des del començament, amb els diners, dòlars exactament, de la televisió per cobrir-lo.

I ara resulta que en el rovell de l’ou polític-esportiu dels Jocs, no s’hi va comptar amb la presència de les càmeres de televisió. A l’Estadi Olímpic es van oblidar de deixar-hi lloc per a la caixa-cobri.

Un ex-alt dirigent socialista però no gens refredat sobre les virtuts del socialisme hispano-català, afirmava, sense cap mena de recança, que els Jocs Olímpics els pagaran fins els nostres néts, volia dir els néts dels barcelonins (a mi em sembla que seran els néts de tots els catalans però ni un sol nét d’espanyol). I ho afirmava sense cap mena de retret per als malfactors que, dia rere dia, mes rere mes, any rere any prediquen que els Jocs no seran deficitaris, i que serà la televisió mundial qui ens els pagarà.

I ara resulta que l’arquitectura dels malfactors s’oblida de situar, just a l’entrada màxima, la taquilla recaptatòria, que ens privaria, a nosaltres i als nostres néts, de contribuir als deliris de quatre ex-carlins, ex-capellans i ex-catequistes evolucionats en socialistes de pis.

Hi ha encara un fet pitjor: la sensacional informació, el diari NO la dóna en primera plana.