Amb Serra, no

Ramon Barnils, núm. 374, 19 d’agost de 1991

Als diaris interessats que les coses de l’estat espanyol vagin bé a Catalunya, els ha omplert d’una emoció de no dir l’entrevista, de tota una estona de durada, entre el vice-president del seu govern, Narcís Serra, i el president de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol. Han pres l’entrevista com una superació d’allò que va dir Pujol fa uns mesos, que no considerava Serra interlocutor vàlid a l’hora de tractar les relacions Madrid-Catalunya. Ara, aquells diaris i els seus sequaços i seguidors han deduït que Pujol sí considera Serra interlocutor vàlid. ¡I un be! Pujol no considerarà mai Serra vàlid, ni interlocutor, ni persona, ni polític: amb el sentit familiar que té Pujol del seu poder, Serra és una persona dolenta, rebutjable, que no mereix cap mena de consideració. I això per una sola, i sòlida, raó: perquè Serra va insistir perquè s’organitzés la conspiració coneguda com el cas Banca Catalana. Dels dos o tres ministres d’origen català de què Madrid disposava en els temps del cas, els altres o bé van callar o bé van aconsellar de no utilitzar els números de Banca Catalana contra Pujol (contra Catalunya, tal com amb el temps s’ha vist). Serra, llòbreg, pèssim coneixedor de tot allò que sigui subtil per més finament maligne també que sigui, va insistir perquè Madrid, via El País fes esclatar l’afer (un afer en què, com ja se sabia aleshores i com després s’ha pogut demostrar, eren immergits, i més encara que no Banca Catalana, nou de cada deu bancs espanyols). La finalitat era la d’enfonsar Pujol, és a dir, l’únic partit d’obediència catalana amb força, poder i èxit. L’operació va fracassar, i d’aquell atac a Catalunya amb l’excel·lent excusa de Pujol i la galdosa oportunitat d’un banc amb números dubtosos, en va sortir primerament reforçat el mateix Pujol, i afeblits els partits d’obediència espanyola a Catalunya, assimilats d’aleshores ençà al PSOE i al madrileny El País. Tot gràcies al gris, arrossegat ressentiment de Narcís Serra. Semblaria, doncs, que amb resultats a la mà, el president Pujol li hagués d’estar agraït, a Serra, que va despullar Pujol i la seva política de qualsevol dubte que pogués suscitar: els enemics de Catalunya atacaven Pujol, per tant Pujol i la seva política eren el millor per a Catalunya. L’acció de Serra i companyia va resultar finalment favorable a Catalunya, als partits catalans; per tant, per a un estadista, fins i tot per a un polític diferent de Pujol, s’hauria de veure com una acció finalment benèfica. Però de vegades Pujol s’oblida de Catalunya, com en aquest cas, i només pensa en ell. I només es recorda que, encara que a Serra el tret li va sortir per la culata, la bala anava adreçada contra ell. Sobretot, pensa, contra ell. I en aquests casos Pujol no perdona mai.