¿Serbis contra serbis?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 380, 30 de setembre de 1991

Els estats europeus tenen una ocasió magnífica per a carregar-se els seus enemics naturals, que són les nacions, amb el cas de Sèrbia contra Croàcia, i no ho fan.

Tot allò que els indocumentats de primer moment van començar a dir contra les nacions de l’URSS i que després van deixar de dir perquè van creure que aquestes nacions suprimien el seu enemic, que es pensen que és l’autoanomenada esquerra (perfectament documentats, fan confondre l’esquerra amb tot, tret d’allò que és l’única esquerra dura i pura: la llibertat), tot allò ho podrien dir ara contra dues nacions que es maten de totes les maneres imaginables.

I en canvi, cap estat europeu no ho diu. Parlen poc, actuen tard i com a màxim ho faran arrossegats per la imatge que ha de donar una Europa que es vol forta. ¿Per què els estats europeus no aprofiten el mal exemple que donen les nacions sèrbia i croata per carregar-se els nacionalismes, ara sí? Perquè els estats europeus no són ni més ni menys que nacions sèrbies: agressives, agressores, imperialistes, expansionistes, que del fanatisme i la intolerància en diuen unitat i que per mantenir i eixamplar han estat capaces de matar, degollar, afusellar, ocupar, robar i sembrar de sal els territoris d’aquestes nacions, les seves particulars Croàcia. França amb Bretanya, Catalunya, País Basc, Alsàcia, Còrsega i segur que me’n deixo. Les Croàcies de la sèrbia Espanya ja ens les sabem (si us plau, no ens deixem Andalusia, la nació andalusa: per aquí els fotrem), Itàlia, Gran Bretanya… Encara que s’hagin adonat tard -no són perfectes- ara saben que una d’aquestes províncies, Sèrbia resulta que a qui s’assembla no és a Croàcia, sinó a cadascun d’ells mateixos. I el problema que se’ls presenta aquest: per solucionar el cas Sèrbia-Croàcia haurien de parar els peus a l’agressor, que és Sèrbia. I per tant s’haurien de parar els peus a ells mateixos, si realment volen una Europa lliure, unida i en pau. Perquè l’enemic d’una Europa Unida no són les nacions, sinó els estats fins ara existents. Una unió política seriosa no la faran un grup de sanguinàries, expansionistes, salvatges, egoistes conegudes com Sèrbia, Espanya, França, Itàlia, Regne Unit… Al contrari: la lògica i la realitat ens indiquen que els pitjors enemics d’un estat europeu únic, és a dir, d’una organització europea eficaç, són les úniques organitzacions eficaces, sanguinàriament eficaces, que hi ha ara, que són els estats actuals i que, matemàticament, amb una Europa unida haurien de desmuntar-se.