Un negoci

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 385, 4 de novembre de 1991

La Comissió de Normalització Lingüística de la UPV de València agraeix a un equip rectoral universitari la feina de normalització lingüística i n’encoratja d’altres a imitar-lo. Excel·lent. Hi ha un punt d’atac, de normalització, a la universitat, que són els llibres de text. N’hi ha molt pocs d’escrits en la llengua pròpia, tan pocs que un cop aconseguida la normalització de la llengua del professor, i que puguis escriure i examinar-te en català, el progrés és relatiu perquè els llibres de text són en juleio. Com a màxim algun professor dóna la bibliografia en l’idioma original, explicablement l’anglès.

Haver passat deu anys de professor a la Universitat permet una perspectiva de dins estant. Deganats i rectorats fan poca cosa en aquest sentit, de presentar els llibres de text en català, originals o traduïts. Ni tampoc no se n’ocupa el professorat. Tan poc els preocupa, en general, que ni raons no donen per al peculiar cas d’institucions on, de les dues llengües que s’hi poden fer servir, només una té entrada als corresponents textos d’estudi. Pel que fa als professors autors de llibres de text, els fan en espanyol perquè així els poden vendre més lluny, si més no en el món de les il·lusions: les universitats llatinoamericanes solen usar material nord-americà traduït, explicablement.

Alguns professors, de nul poder decisori, havien arribat a fer els comptes de la vella. Els prudentíssims hispano-catalans, aleshores encara més abundants que no pas ara, els qualificaven de conte de la lletera. Un d’ells, obsequiós, em va urgir a cau d’orella en una reunió de departament (vuit persones) que parlés respectuós en espanyol perquè aquell desconegut del racó acabava d’arribar de la Universitat de Navarra per veure si podia incorporar-se al nostre departament (o sigui si ens podia fotre un lloc, i en juleio): un altre d’igualment simpàtic, deia que ell era apolític (òbviament i preferible en espanyol). Tornem als afers; la idea era modestíssima: el primer any de l’operació traduir el principal llibre de text de cada assignatura de primer curs. Sis o set llibres l’any. El segon, els de segon. Al cap de cinc anys, aconseguits els mínims: un text principal en català per cada assignatura. Després anar traduint els de les assignatures que tenen més d’un text principal.

Punt bàsic: no caldrien subvencions, els llibres de text són de venda modesta però segura. Dificultat: que les editorials propietàries dels drets accedissin a fer-ne traduccions al català, sovint superable si se’ls duia tot fet, ja que el que venguessin de menys en juleio ho vendrien de més en català.

Fa deu anys la indiferència va evitar la materialització de l’afer: ara, quan el respectuós obsequiós ja ha sigut òbviament director de l’Avui, i l’aleshores apolític en espanyol, preferiblement pitarresc -benvingut al ramat-, potser s’hi torni a pensar. Si algú hi pensa, una insinuació: no compteu amb allò que en diuen “les institucions”. I una altra: penseu-ho com a negoci, ni que sigui modestíssim, o no serà normalització normal.