República i moda

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 410, 27 d’abril de 1992

Havia de passar, la cosa republicana es comença a posar de moda.

Ho explicava, mig interessat encara, Àngel Colom al sopar de la República -o de la Independència- de la setmana passada a Agramunt: el van telefonar unes agrupacions d’estudiants demanant-li si podia anar a parlar-los amb motiu d’un acte electoral estudiantil, concretament universitari. Com que el telefonaven de la Universitat Complutense, al costat de Madrid, el secretari general d’ERC, partit independentista, els va preguntar si sabien amb qui parlaven, ja que ell propugnava la independència de Catalunya respecte d’Espanya.

Els universitaris espanyols van dir naturalment que sí i que precisament era això el que volien, que un leader republicà parlés en els actes electorals universitaris espanyols de la Complutense ja que ells eren un grup de conviccions decididament republicanes.

Tot plegat devia anar prou bé perquè Colom en parlava, tal com s’ha indicat més amunt, mig interessat. Després de la faldilla curta ve la llarga, i després de les morenes les rosses, com després dels reconsagrats vénen els escumosos. Les operacions per convertir una colla d’antifranquistes, se suposava que republicanots, en monàrquics ens han estat ocupant tots els mitjans de comunicació, dels setmanals als diaris passant pels horaris; dels seriosos -¡si us plau!- fins als de paper couché, del B.O.E. al D.O.G., durant els darrers quinze anys, o més.

L’operació ha comportat bisexualitats, és a dir ambidextreries tals com la de dir-se no pas monàrquic sinó khuancarlistas, no pas borbònic sinó monàrquic, no pas monàrquic sinó acèrrim a la unitat d’Espanya i que millor que la monarquia, etc., etc.

Tot s’acaba, que hi ha a qui se li ha acudit que potser les masses s’han atipat de sentir a dir que sota la monarquia s’hi amagava la transició pacífica, tan modèlica i exportable, n’han fet tants grans de massa, que ara hi ha qui pensa que les masses comencen a estar-ne enfitades, de la retòrica borbonalla i de tanta navegació a vela -i de tant casori: quina cosa més rara, per cert, no se’n casa ni un, ni una. Què passa, ¿què els futuribles no es fien de la dot? ¿És que no n’hi ha, de dot, o que la dot perilla?

Així que mentre la borbonalla dorm en llorers, i dóna la monarquia per assentada confonent monarquia amb khuancarlisme, i no li ve d’un dia de reactivar les masses casant un o altre príncep o princesa, mentrestant al país d’Azorín i Machado els enfitats de borboneries han pensat que què passa i que a veure si d’una vegada es fa justícia als excarrabiners de la República o a les seves vídues o hereus i als funcionaris de la República en general que encara no cobren ni com els feixistes, i al cap i a la fi a Europa hi ha més repúbliques que no monarquies i a més que Azorín i Machado, ciutadans exemplars morts per la llibertat i la democràcia, eren republicans exemplars.

A més que van morir, per Europa, a Europa.

Pot ser bastant bo: la moda republicana a Madrid, i aquells, en això de les modes, són invencibles: recordem la movida i El País i el mal que van fer al xotis i l’Abc. La pregunta és: podrà resistir la monarquia la moda republicana, tant com el xotis i l’Abc han resistit la de la movida, rip, i el senil El País.