La lliçó de Ribes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 412, 11 de maig de 1992

El més preocupant de la carta a la revista de l’altre dia sobre Sant Pere de Ribes (Garraf) és que és una carta que podria escriure’s sobre altres llocs i persones. Una carta que ha de preocupar perquè Ribes és símptoma del pitjor dels mals: la punyetera pressa per guanyar “nosaltres sols”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Pressa per guanyar, i per guanyar “nosaltres sols”. Semblen del Barça: en comptes de fixar-se com a objectiu essencial de jugar a futbol millor que els altres, i si s’hi arriba vénen les victòries -i alguna derrota, perquè el futbol és el futbol i no un joc matemàtic-, es fixen com a objectiu la voluntat de guanyar, i quan arriben a creure-s’ho arriben les derrotes -i alguna victòria, perquè el futbol és el futbol i no un acte de fe-. I quan perden, abans a favor de l’Estudiantes que no del Joventut.

El resum del que sé, per estades, conferències i informació directa, del cas de Sant Pere de Ribes, és el següent: que d’ençà de la democràcia l’ajuntament havia estat sempre en mans independentistes; que vista l’habitual misèria dels partits del nacionalisme progressista, la llista era independent, no inscrita a cap partit; que l’eficàcia municipal era tan gran i tant del gust dels ciutadans, que els independentistes repetien èxits electorals elecció rere elecció, malgrat, i això és importantíssim, que al terme municipal de Sant Pere de Ribes hi ha els numèricament molt majoritaris barris de Vilanoveta i les Roquetes: aclaparadorament deixats de la mà de Déu, aclaparadorament d’immigrants, aclaparadorament aculturats, massa lluny de Ribes i massa tocant a Vilanova i la Geltrú.

A les darreres eleccions municipals el Psoe va guanyar-hi per primer cop l’alcaldia, i els eficaços independentistes la hi van perdre, en presentar-se una llista d’Esquerra Republicana, partit independentista. Que, formant coalició amb convergents i psoeistes, ha aconseguit els resultats esmentats: l’alcaldia per al Psoe i els eficaços independentistes fora. Guanyar, i guanyar “nosaltres sols”, i si no guanyem que visca l’Estudiantes i que mori el Joventut. Punyeteres presses. Punyetera falta d’ofici. Maleïda modèstia d’objectius. Fatal falta de traça per a sumar en comptes de restar -per trenar en comptes de primfilar-.

¿N’aprendran? A Ribes, municipi en teoria demogràficament impossible per al nacionalisme radical i progressista, i a la pràctica positivament administrat i tornat a administrar per independentistes durant una desena d’anys, un nacionalisme format, radical i progressista, hi hauria anat a aprendre i a dir que sí a gairebé tot; i no a ensenyar -a ensenyar-hi ¿què, de quan ençà, i sobretot per a què, i qui?- ni finalment a victoriejar-hi el Psoe; d’això, se’n diu perdre, i arrossegar els altres, els nostres, en la derrota. Pitjor: perdre tenint-ho guanyat nosaltres, els nostres, tots.

S’acosten les europees. La llei vigent afavoreix candidats únics per a Catalunya, País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent sumats. No se sap si ho hauran après, ja, que les victòries vénen de jugar millor (tècnica, força, tàctica i estratègia) que no els altres i que la política com el futbol és un joc de tot l’equip i no sols del quadre màgic -per dir-ne un nom futbolístic-.