Samaranch, el nostre

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 414, 25 de maig de 1992

Fonts de confiança havien assegurat que, dins el món social-olímpic barceloní, estaven perplexos perquè havien constatat que Joan Antoni Samaranch, president del COI, estava convençut que Catalunya seria independent.

Tot i la confiança en les fonts, vaig deixar-ho anar en un encontre casual amb persones en general ben informades, no social-olímpiques. Ho van confirmar i hi van afegir que Samaranch ho havia dit a Lausana no fa gaire, i no pas confidencialment, i que fins i tot havia aventurat període de temps: deu anys. De la bibliografia que ha generat Samaranch en els darrers temps sembla que fa furor un llibre en anglès que es veu que és espaterrant. No l’he llegit, i difícilment al llegiré: després d’anys de topar i sofrir el personatge, de llegir-ne massa paperam referit, finalment va aparèixer el llibre que, sempre sota una convicció personal, més convenç d’haver encertat el personatge, la seva voluntat i les seves obres. El llibre es titula El deporte del poder, és de Boix i Espada, el va editar fa uns mesos l’editorial Temas de Hoy, no és sensacional i encara menys escandalós i és d’una circumspecció escacíssima: és fet de tal manera que explica els trets essencials i significatius de l’home i l’obra sense que, sovint, es noti. És un llibre que diu assossegadament tot el que pot, i el que no pot ho diu entre línies. El lector acostumat a llegir entre línies, és a dir, el que ha llegit en temps de dictadures, ho entendrà tot a la primera, a condició que s’hi fixi. Samaranch, mestre en el domini de periodistes -el llibre ho explica prou, amb l’imprescindible, per inevitable, difuminació d’algun nom, exactament del principal, del palanganero que li dèiem els col·legues a finals dels seixanta- va patir mentre Espada i Boix preparaven el llibre, se’n va ocupar prou però potser no massa i per això ha sortit. També, es va ocupar dels comentaris crítics i les notícies del llibre que per força havien d’aparèixer en els mitjans de comunicació. Un dels casos: un cop assabentat que inevitablement en sortiria comentari, li van garantir que no hi patiria, que l’encarregarien a qui ni se n’adonaria, del que havia llegit. I tal dit, tal fet. ¿És ja Samaranch dels vostres? Vull dir: ¿És cert que ja ha vist que la independència de Catalunya, entesa com a estatus bàsicament igual al dels estats europeus és no solament concebible sinó que properament factible? ¿I que, per tant, conegut el personatge a través del llibre, pot haver-ho avançat oralment? Sense donar-ne explicacions va deixar que s’endegués per sorpresa, i que un negre l’anunciés, una reunió en aquesta línia entre el COInternacional, el COEspanyol i el COCatalà; quan igualment per sorpresa la reunió es va desconvocar i es va dir que Samaranch havia sofert pressions de molt amunt, tampoc no va donar-ne explicacions.

L’especulació excitant és aquesta: un poc passats els Jocs Olímpics a Barcelona, quants anys, potser de mesos, trigarà el Comitè Olímpic Català a ser reconegut pel Comitè Olímpic Internacional. El llibre explica com n’ha perpetrades de molt més crespes: per esport del poder, o per dir-ho potser més exactament que el precís títol del llibre, pel deport del poder.