Merci Toti, mercès Tejero

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 417, 15 de juny de 1992

Quan ja tothom es pensava que en Solé Tura era ben mort i enterrat, surt en Xirinacs i ens el ressuscita. En una entrevista que li publica el número 1 del flamant mensual Cruïlla, Xirinacs repassa la transició i parla del cop d’estat del tinent coronel Tejero del 23 de febrer de 1981. Diu:

“El coronel Tejero és qui va donar la cara, però el muntatge que s’havia elaborat, d’acord amb el rei, l’Església, el Psoe, Ucd, i també d’acord amb Tarradellas, consistia a col·locar el general Armada com a president del govern per tal d’arreglar el que havia emmemdat (sic) Tejero. La jugada s’havia muntat de manera que el general Armada fos la solució democràtica al cop d’estat de Tejero (…) Fins i tot hi havia algun semirepresentant dels comunistes, que era en Jordi Solé Tura (sic) i que estava inclòs en la llista que portava Armada a la butxaca. I quan Armada va anar al Congrés de Diputats a convèncer Tejero que deposés la seva actitud, aquest li va demanar la llista de govern i, expliquen, que quan va veure el nom d’en Solé Tura va dir: “Llo, por ésste senor, no me guego el tipus”. I diuen alguns rumors que aquest va ser el punt de partida que va enredar tota la qüestió”.

Quin punt, en Solé Tura, ben bé un punt filipí. Diuen que a l’Espanya decimonònica, dir d’un funcionari que era un punt filipí volia dir que era tan i tan impossible que el govern espanyol havia decidit de destinar-lo a algun punt de les Illes Filipines: com més lluny millor, doncs.

Sabíem, per rumors francament fonamentats, que en vigílies del cop d’estat del Tejero hi havia hagut múltiples reunions a diverses bandes, tocant a casa, per exemple, a les Cases d’Alcanar, sí home, en aquell restaurant que és el millor de la comarca, com es diu ara, que s’ha de travessar el petit passeig per anar del restaurant pròpiament dit a la terrassa, ara el tinc: El Pescador. I a Lleida, sota el mantell protector de l’antitransfuguista per excel·lència, el batlle Ciurana, que va recuperar la Paeria mercès al transfuguisme; si a les Cases hi solia anar Tejero, a Lleida s’hi va lluir el general Armada: no li devia ser fàcil, també hi era Monsieur l’Ambassadeur, Joan Reventós, l’Incroyable, le Merveilleux, visca la Pepa que s’ha mort l’onclo.

El que no sabíem és que, prudent com la coloma i murri com la serp, el nostre Toti s’havia saltat com sempre sopars, reunions i altres prolegòmens i s’havia situat directament a la butxaca de l’Armada, i que gràcies a aquesta seva presència a la llista el Tejero renunciés a jugar el joc i ens quedéssim sense cop de timó al cap.

El que no hauríem dit mai, però, és que Tejero tingués, no direm pas seny, sinó senzillament bon gust. Per damunt de tot: ara sí que ens ho creiem, que estimava Espanya.