L’auca de la bandera de Barcelona

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 426, 17 d’agost de 1992

Ara sí que l’hem fomuda: resulta que la guerra dels símbols, mundialment coneguda a mercès dels Jocs Olímpics, -¿on paren, ja? ¡A Sevilla!- era mentida, era broma, era una tapadora.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els papers d’aquesta auca universal anaven repartits segons les següents banderes: qui penjava, en el bon sentit de la paraula, la bandera espanyola, és que era espanyol i prou -guàrdies civils, i algun despistat del PP-; qui penjava la bandera catalana, és que era català i prou, o bé català i de Convergència i Unió; i qui penjava la bandera de Barcelona, és que era del Psc-Psoe, o bé barceloní i prou.

Després hi havia els de l’estelada, però aquesta no compta: les detencions invaliden l’estadística. A la mateixa guàrdia civil, o sigui a Madrid, se li va escapar, al començament, quan pensaven que l’operació era un èxit espaterrant per a ells, que algunes detencions les havien practicades perquè durant el recorregut de la torxa havien anotat persones que brandaven símbols independentistes.

Resumint-ho: qui penjava la catalana és que era com a mínim de Convergència, i qui penjava la bandera de la ciutat és que com a mínim era del Psoe.

I aquí ve el drama: l’aferrissada lluita era broma perquè resulta que, segons els experts en banderes de Barcelona, no cap d’ells susceptible de ser anotat per la guàrdia civil, els que han penjat la bandera de Barcelona no tenen ni idea de com és la bandera de Barcelona.

La ignorància dels barcelonofans ha arribat a tal extrem, i la confusió sembrada era tan evident, que fins i tot Lluís Permanyer, fanàtic dels Jocs -pel que impliquen de progrés de Barcelona etcètera, etcètera- ha escrit més d’un paper, escandalitzat, i amb raó, per la ignorància dels qui, sense tants coneixements, han penjat la bandera de Barcelona perquè els Jocs impliquen els progrés de Barcelona etcètera, etcètera -i a més, per a aquests localistes, perquè el progrés de Barcelona es pensen que implica el retrocés de Catalunya. O, per ser justos, perquè fa la competència al govern de la Generalitat-.

Per al no experts en vexil·lologia, Armand de Fluvià ho va explicar: el senyal de Barcelona duu la creu de Sant Jordi al primer i al quart quarter, és a dir a dalt a l’esquerra -de l’espectador- i a baix a la dreta; i els pals al segon i al terç; i drets, òbviament.

Llavors: col·locada la bandera pels ignorants, és a dir pels anti-Generalitat, pot dur dos pals al primer i al quart; o bé horitzontals al primer i al quart o igualment horitzontal al segon i terç; o bé els pot dur drets però al segon i al terç. Amb això tenim quatre banderes diferents de Barcelona, i si hi afegim que els pals poden ser quatre, llavors ja són vuit banderes de Barcelona obtingudes de la ideologia dels barcelonofans.

I si hi afegim que algun animal ha arribat a fabricar el camp d’or de la manera que els dos costats del camp s’han pres per pals i els han reduït a la meitat de l’amplada dels altres, llavors em sembla que ja ens n’anem a les setze.

Setze opinions sobre la bandera de Barcelona, doncs, davant una sola de la catalana. I després es queixen que cada vegada els vota menys gent. Amén.