L’alegria dels borbons

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 429, 7 de setembre de 1992

Ja fa tres o quatre anys, esperant el dinar al port de Ciutat de Mallorca amb el rector de la Universitat, Nadal Batle, el Biel Mesquida i el Toni Benàssar, qui signa es va interessar, una vegada més, per les particularitats de l’estiueig dels Borbons a Mallorca: un cas estrany, ja que tradicionalment la cosa seva no era la cosa nostra, era Sant Sebastià, mentre que de fet i ara, i per estatus social, els hauria de tocar la Costa del Sol: Puerto Banús, els moros, Jaime de Mora, Gil y Gil, la Pantoja.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

-Ho deu fer que els Borbons són dels pocs que creuen en els Països Catalans -va dir l’un o l’altre- i s’han convençut que ens han de vigilar de prop.

-I no es distreuen mai? ¿Sempre de cara a la feina?

-Sempre.

-No. Hi ha una catalana, una morena que està com un tren. Se solen topar allà. ¿Ho veus? Allà -i em van assenyalar amb el dit, sense cap mena de respecte per a l’al·ludit, un punt d’un embarcador a sota el restaurant, que, de bo, ho sembla i que, de veritat, és car. Dit i sabut el nom, vam parlar de coses d’abans: de la reina Isabel II de Borbó, que van casar amb un mitja-nena i que entre altres distraccions va tenir la d’un català morenot que estava com un tren; es deia Puig Moltó i era militar. Moltes hores vagaroses, doncs, també. ¿Què se’n deu haver fet, dels cognoms del Puig Moltó, posat cas que…? No seria el primer cas, hi ha el del rei Bonet, rei d’uns negres de l’Àfrica. I així vam anar divagant eruditament.

Ara, tres o quatre anys després de l’erudita divagació, els Borbons continuaven creient en coses curioses: la independència de Catalunya. ¿I com és que els Borbons creien en els Països Catalans ja fa tres o quatre anys i ara ja creuen en la independència de Catalunya, com ho demostra que la família au grand complet ens ha amenitzat, matí, tarda, nit i matinada, els Jocs Olímpics? No s’entén, si del tòpic environament que solen atribuir al rei d’Espanya, n’exclouen ministres d’origen català que formen part de l’esmentat environament… I encara hi ha qui es pregunta què hi fan, ministres i similars d’origen català, a Espanya: informar, ves què.

Els Borbons saben on han d’anar a passar l’estiu per ajudar a esgarriar-nos les cries, i quants dies s’han de passar amunt i avall de la ciutat olímpica xuclant càmera copant imatge i despistant turistes.

Ara, mala sort: encara la borbonalla no havia acabat de comptar el calaix fet a Barcelona i vénen els diaris de mig Europa, i fins i tot algun d’espanyol -¿s’ha acabat la treva de la Transició? ¿Algú pretén que finalment es voti monarquia o república? ¿Tot s’ha d’acabar? ¿Res no ha de durar?-, vénen i expliquen allò de fa tres o quatre anys al port de Ciutat de Mallorca, de la morena catalana i vagarosa.

¿És més que l’habitual affaire casernari? ¿Hi ha tanta -impensable- sensibilitat en joc que s’ha arribat a l’afer? No ho sabem. El que sí que sabem és això: que poc que dura, l’alegria, a casa del pobre; quatre dies, els que separen l’apoteosi dels Jocs, de la gomosa companyia d’estefanies, fergies, peixaters i playboys sudaques.