¿Sí? ¿No? ¿La gallina!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 430, 14 de setembre de 1992

Si és cert el que ha dit Felipe González, el premier espanyol, que els estats de la Comunitat Europea “no cedeixen ni una engruna de sobirania nacional”” a causa dels acords de Maastricht, aleshores el tractat de Maastricht no serveix de res i val més no votar ni no.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

És elemental: si es va cap a la unió europea, i això és el que diu que implica el tractat de Maastricht, aleshores, necessàriament, els qui s’uneixen hauran de cedir una part del seu poder a l’organisme unitari.

I si no se cedeix part d’aquest poder, l’organisme unitari no tindrà cap poder: ¿de què servirà, doncs, un organisme unitari que no serveix de res?

Un hauria donat tres -va: quatre- minuts del seu temps per contemplar l’escena: Felipe González, xovinista exemplar i president del govern d’un estat xovinista fins a la corona, davant d’una audiència, la francesa, i davant del seu president, que han donat origen i nom precisament al xovinisme, intentant de convèncer-los que havien de votar a Maastricht perquè Maastricht és paper mullat.

Intentant convèncer-los que anessin a votar, perquè votar no significava res de res, ni duria cap mena de conseqüència.

El pensament pregon de González, Mitterrand i tota la rècula de xovinistes seculars que pretenen continuar controlant Europa com si res no passés, és que, o bé controlen ells el futur d’Europa, és a dir, o bé aigualeixen la potser inevitable unitat europea; o bé aquesta unió europea, potser inevitable, se’ls escaparà dels dits i aleshores sí que votar sí significaria alguna cosa. Significaria la pèrdua no ja d’una engruna sinó d’una part substancial i substanciosa dels secular poder dels pràcticament ja inservibles estats europeus.

Inservibles i, si Mitterrand n’és l’encarnació: patètics; tronats, si hom es fixa bé en la seva manera de vestir; arnats, si hom es fixa en la seva impresentable falta d’estil.

I si l’encarnació dels seculars estats europeus és González, aleshores, no; aleshores l’únic que fixant-s’hi bé fa patir és una certa sensació de caspositat: de caspa a les solapes.

Arnats, tronats, casposos… És comprensible que tinguin por. Que pot convertir-se en pànic si pensen que, encara que votar a Maastricht no signifiqui res ni els prengui ni una engruna de poder, potser també és veritat que si l’hàbit europeu no fa el monjo, ajuda a fer-lo. I els ciutadans, a còpia de votar europeu perquè sí, pot acabar acostumant-se a votar europeu no perquè sí, sinó per treure’s del damunt la caspa, els casposos, els tronats, els arnats estats i els seus condignes servidors: els xovinistes de tota la vida, decidits a no perdre ni una engruna del seu caspós, tronat, arnat poder.

I, a aquestes altures del segle XX, ni tan sols perjudicial: simplement, inútil. Tan inútil com el seu a Maastricht.