¿Massa d’hora?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 437, 2 de novembre de 1992

És possible que la crisi de Convergència hagi arribat massa d’hora. Potser encara no tenim partit de recanvi.

¿És a punt, ja, Esquerra Republicana, per agafar el relleu de Convergència al Parlament i al govern del Parlament?

Potser ho veiem tan negre -la crisi i la seva relació més volguda- perquè només pensem en governs de majories absolutes.

Tant a l’estat espanyol com al Principat, d’ençà de la instauració de la democràcia parlamentària, es pot dir que hi han governat partits únics, a qui ens ha semblat que no els calia cap pacte amb cap altre partit per a manar. Ucd i Psoe a l’estat espanyol, i CiU al Principat, el Psoe al País Valencià, el Pp a les Illes, ens sembla que hi han governat tot sols -tot i els tractes haguts amb algun altre partit-.

Estem acostumats a governs de majories absolutes, i no ens adonem que en la nostra part del món això no és tan freqüent com allò altre, els governs de minoria, les coalicions, els pactes de legislatura, els tractes de sota mà entre el partit o els partits governants i partits en l’oposició. Per això ara, quan a Convergència, se li acut d’entrar en crisi -per obra de Roca i omissió volguda de Pujol- i ens sembla que Esquerra Republicana encara no és a punt, ens comencem a posar nerviosos. I ja comencem a veure Pujol, perduts els vots de Roca: és a dir, la majoria absoluta, fent tractes, cedint país -amb el Pp o amb el mateix Psuc-. O el Psc (Psc-Psoe), perduda la majoria per CiU, governant el Principat mercès a tractes amb el mateix Psuc, amb el mateix Pp o amb la mateixa Esquerra.

Doncs qualsevol d’aquestes combinacions i combines, o qualsevol altra emanada de la fertilíssima imaginació dels polítics a l’hora d’enganxar poder, sol imperar en els països del nostre environament.

Ara: no hi estem acostumat; i en veure probable la pèrdua de majoria absoluta d’un partit català sense que ens sembli que encara n’hi hagi un altre de preparat per a prendre el relleu; i davant la catàstrofe que representaria Catalunya encara més en mans dels espanyols, ens comença a rodar el cap, i del tot dels darrers resultats electorals passem a preveure el no res.

Hi ha persones que, en vista de les perspectives imaginades, malden perquè CiU torni a ser el que s’imaginaven que era fins fa un mes; i n’hi ha que malden per inflar una Erc a fi que adquireixi l’aspecte de rellevar CiU ara mateix.

No és clar si la crisi de CiU ha estat massa aviat, sense donar temps a Esquerra de fer-se. El que sí que és clar és que aquestes presses per apedaçar CiU i per inflar Erc no poden dur a res de bo: mai les presses no han estat bones, i les revolucions en set dies acaben com ara ja sap tothom.

La situació, en canvi, esdevé apassionant: els nostres polítics, de qualsevol pelatge i condició, hi tenen una ocasió sensacional de demostrar-nos que es guanyen els sous que els paguem. De demostrar-nos que se saben l’ofici que diu que els justifica davant del ciutadà. Ara sabrem si saben brodar o simplement apedaçar, reforçar-se i no pas presumir-se, si són gent de tractes o simplement tractants, si saben abraçar a fi d’ofegar o, equivalentment, separar-se a fi d’enfonsar.