Maragall com Pujol

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 443, 14 de desembre de 1992

La commemoració de deu anys d’ajuntament maragallià barceloní ha dut la corresponent -més aviat modesta- riuada de comentaris. Hi contribuirem.

La modèstia de la riuada ja és preocupant: ¿És que aquest home no va aconseguir els Jocs Olímpics? ¿És que aquest home no ha nomenat Bohigas? ¿És que aquest home no ha batut tres cops a les urnes el quatre cops imbatible Pujol? Finalment: ¿És que aquest home no ha muntat per al seu servei un organisme d’agitació i propaganda tan important quantitativament i més qualitativament que el de Pujol, el rei del sector?

Els deu anys de mandat li han caigut en plena crisi, i deu ser això, quan hi ha ventada costa de fer volar coloms: els Jocs Olímpics de Barcelona els hi va dur Joan Antoni Samaranch, que els tenia a la imaginació feia un quart de segle, quan Maragall era un simple, i força modest, estudiant d’Econòmiques.

Cas Bohigas: si algú ha triat algú, ha estat Bohigas que ha triat Maragall; l’arquitecte ha tingut clar que només aprofitant-se de la psicologia íntima de Maragall podria mai practicar el seu ideari de “Crits i Ciutadania”.

Reelecció continuada: un cop introduït en la trona municipal gràcies a Serra i com Pilat al Credo, heretat per la mateixa via el projecte olímpic i vist els seus successius rivals a ocupar el càrrec un es pregunta preocupat, i el mateix Maragall hi està obsedit, com és que mai no ha semblat poder governar sol i sense ajuts -com és que la ciutat no li ho acaba d’agrair tot plegat-.

Pel que fa a la presidència d’un organisme europeu, que objectivament considerat és efectivament una bona medalla, deixa de lluir en veure que Maragall l’exerceix amb la mateixa miserable mentalitat mig de l’Eixample mig sarrianenca, domèstica: com un camp de batalla més contra el seu nostrat pujolisme.

Queda l’aparell d’agitació i propaganda, generosament pressupostat i estès com taca de petroli per tota mena de mitjans de comunicació: el problema d’aquest aparell és que ha estat liderat i proveït de filosofies per persones de similar psicologia íntima que Maragall: persones de currículum modest i ja resignades a un futur més aviat mediocre, amb més fantasia que no pas imaginació, de cop es troben situades al bell mig del corrent municipal i, oh meravella, fins i tot olímpic: que confonen amb un esdeveniment internacional sense veure que es tracta d’un viatge turístic en grup, de quinze dies, visitant un grapat de països tot comprès, guia inclòs. Els corrents se’ls enduen, les onades els encimbellen, i un cop al cim es pensen haver-hi descendit del cel estant per a benedicció dels ciutadans; no solament de l’Eixample. Fins i tot de tota Barcelona. D’Espanya sencera -i vet aquí la bicapitalitat, banyuda, d’Espanya-. I si no es pensen ser l’ànima d’Europa és perquè tot té un límit, fins i tot la seva infantívola fantasia, que fins ara s’havien pensat, il·lusos, que era fèrtil imaginació.

Mentrestant, Catalunya continua sense capital, i la Mediterrània sense més ciutat que Roma. Un llumet d’esperança: Pujol trontolla -i amb ell els seus contrafets.