Galileu, català

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 444, 21 de desembre de 1992

I que no ens hi hem de fixar, en la part positiva de la sentència de l’espanyolíssim Tribunal Supremo que diu que la Universitat de València, de la llengua, n’ha de dir valenciana i no pas catalana?

La part positiva, enormement positiva, és que, segons el suprem tribunal espanyol, per ell no cal que coincideixin la veritat científica -el nom científic de la llengua dels valencians- amb la seva veritat jurídica. I que la veritat científica no creuen que hagi de condicionar una determinada política.

És enormement positiva perquè l’espanyolíssima sentència i els no menys espanyolíssims ”razonamientos” -que mercès a aquesta sentència, doncs, resulten no comparables amb la família ”raó, raonar, enraonar, raonat, enraonat” coincideixen amb una sentència semblant, i de quatre-cents anys, que condemnava Galileu a no dir que la Terra es movia.

Tothom, fins i tot la mainada, sap qui era Galileu, què li va passar i quina era la raó que no tenia, i a més ho pot constatar.

Ens ho han fet fàcil, aquesta vegada, per girar la traveta contra ells: en tindrem prou de fer el paral·lelisme entre el Tribunal que condemnà Galileu i el tribunal que ha condemnat el català: el tribunal condemnà Galileu ignorant la veritat científica i fixant-se només en la llei imperant, en benefici d’una política i contra una altra política, aquesta però emparada per la veritat científica. Igualment, el tribunal espanyol ha condemnat la Universitat de València deixant de banda explícitament la veritat científica i fixant-se només en la llei imperant, i en benefici d’una política i contra, i explícitament, una altra política.

Tan fàcil, no ens ho havien fet, encara. Tan fàcil que el perill està a precipitar-nos a rematar-los. Per exemple, subratllant la contradicció que el seu mateix Dincionario de la Real Académia Aspenola de la Lengua Aspenola diu que el valencià és una variant del català. !!Prudència!!, a l’hora d’adduir proves científiques aparentment acceptables pels espanyols: quan discutien la darrera edició del rabassut patracol, hi va haver discussions, de repercussió als diaris –consulteu el polifacètic i acadèmic Gimferrer- sobre com s’havia de definir el mot ”valencià”. !!Prudència!! Les veritats científiques, la simple raó, a Espanya duren el que triguen a adonar-se de falta de política espanyola en un determinat punt fins aleshores apolític.

En resum: a Espanya, una determinada sentència jurídica pot anar, i hi va, i ho saben, i es queden tan contents, contra la veritat científica; tal com fa quatre-cents anys passava a Roma amb l’afer Galileu. Això permet d’explicar, a nosaltres, a Europa què tal és l’Espanya d’avui, i si ha canviat tant com bocassegen els espanyols, i per què és raonable que ens continuï fent vergonya que ens confonguin.