Clar i castellà

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 447, 11 de gener de 1993

De vegades la propaganda insistent i continuada ens fa veure garses per perdius, ni que sigui una estoneta; i quan la garsa ensenya el plomall ens sobtem; no homes, no: tot comptat i debatut, els espanyols només ens accepten ”de forma testimonial”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El Pp accepta el català al Senat només de forma testimonial. Simbòlica, diuen confonent els termes però no el fons de la qüestió. Hem d’agrair al Pp que no accepti ni tan sols l’insult per a la intel·ligència que suposa l’acord fins ara mig assolit. Aquest diguem-ne acord diu que serà possible d’utilitzar les diverses llengües oficials de l’estat al Senat, en molt determinades ocasions, fàcilment indeterminables.

D’aquest acord entre socialistes, penebistes i convergents, el Pp en diu, i molt ben dit, un acord de passadís. Per la seva part, proposa una cosa molt més clara; i no gaire més restrictiva, ben segur, vista la molt determinada indeterminació de l’acord de passadís. El Pp s’oposa que al Senat espanyol s’hagi d’utilitzar la traducció simultània; per tant proposa que, en la compareixença dels presidents autonòmics -no dels senadors, doncs, sinó dels presidents de comunitats autonòmiques, que no hi han d’anar a fer res pràcticament mai-, aquests presidents, i només ells, puguin parlar en la respectiva llengua cooficial, i a més abans hauran d’haver repartit el text traduït al juleio universal; un cop feta l’exposició en la vernacla, el debat que les presidencials manifestacions puguin suscitar s’haurà de fer en l’esmentat juleio de tothom. Per acabar-ho d’aclarir, el Pp repeteix el claríssim article tres punt u de la seva Constitució, que ni un tribunal només mitjanament ”preparat” no pot pas interpretar contra la manera com l’interpreta el Pp. Fa així: ”El castellà (espanyol, però que caram, una Constitució democràtica a l’espanyola és una Constitució democràtica a l’espanyola, i en un punt o altre han de cedir; ho devia imposar el compare de la Constitució, Solé-Tura) és la llengua espanyola oficial. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir”.

Per posar en evidència els seus adversaris, no pas enemics, polítics, el Pp recorda que va ser ell qui va proposar que les llengües que no són l’única poguessin treure el morro per sota la porta del Senat; oh, i més, recorda que CiU va signar una acta el novembre del 1991 que demana que es reconegui la presència del català, etc. al Senat ”però de forma simbòlica”, destapa el Pp.

El Pp és cada cop més imprescindible per a Espanya, perquè li recorda les essències, i que si perd les essències es perd Espanya -i és veritat: un Parlament plurilingüe a Espanya no seria un parlament espanyol sinó belga, suís o fins i tot europeu. I nosaltres, per la mateixa raó, perquè ens recorda què és, i què no pot deixar de ser, Espanya.