Revolució a les universitats

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 453, 22 de febrer de 1993

Feia temps, anys, que se’n parlava, i finalment ha sortit als diaris: set universitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes coordinaran parts importants de les seves activitats.

Per a començar, coses de professorat i alumnes, amb un abast encara per perfilar. Aquesta operació, i d’un punt de vista estrictament ingenu, tenint en compte doncs només la ciència i la docència, i l’eficàcia i bona organització, el que més estranya és que no s’hagi produït fins ara. I el que més estranya és que ja ara es pugui produir -toquem ferro- tenint en compte la globalitat de la situació: el tarannà dels polítics, i de bona part de les lleis per ells segregades, que pretenen governar-nos d’allà estant i amb la col·laboració, no sempre forçada, dels d’aquí.

Les universitats de Castelló, les Balears, Girona, Lleida i Tarragona són les que ja s’han reunit; i han convocat, per a mitjan març, a més, la Pompeu Fabra de Barcelona, i la de Perpinyà -i probablement la d’Alacant… tant de bo: a la universitat d’Alacant hi ha la millor secció universitària que tenim d’estudis àrabs i aràbics, estudis tan importants per a la nostra història com per al nostre present i, es veu, per al nostre futur… a més, de ser la cultura dels nostres veïns immediats pel sud-.

Que la cosa va de veres ho demostren algunes de les matèries proposades per a acords: Dret, Turisme, Química. ¡Ja era hora!

Algunes persones, exagerant però no gaire, han dit que la cultura autèntica és la Ciència -i han deixat, exagerant però no gaire, la literatura i la llengua per a l’educació i el plaer-.

Una altra virtut del cas és el to de la informació sobre l’afer passada a la premsa en general: d’una discreció experimentada, d’una humilitat profunda, d’un ”apoliticisme” exemplarment polític. Els imitarem, doncs, i deixarem a la imaginació útil -la basada en punts de partida reals- que vagi dibuixant tot el que pot construir-se damunt aquesta base de partida: set universitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes es coordinen per a afers importants. I també els imitarem en el realisme de les propostes. Vet-ne aquí una més: A moltes d’aquestes universitats el català hi és llengua majoritària, tant entre professors com entre alumnes, en la docència, la discència i l’administració, i en canvi els llibres de text hi són, gairebé sense excepció, en espanyol; ens creurem el que diuen alguns d’alguna facultat, que no és rendible de traduir-los per a ella sola. Molt bé: si la demanda augmenta set vegades, es tracta de tornar a fer números, per si finalment és també econòmicament factible de posar en harmonia la llengua dels llibres de text amb la de professors o alumnes, amb la llengua docent, discent i administrativa.

En els darrers quaranta anys la universitat ha estat decisiva a Europa i a Amèrica a l’hora d’engegar coses, per a bé o per a mal, finalment populars: de l’oposició al Vietnam a l’antifranquisme, passant pel maig del 68, l’economia liberal, la religió marxista, l’Opus, l’antiracisme, els hippies i els yuppies, l’ecologia, les comunes o l’orientalisme. Ara potser que ens toqui a nosaltres.