L’amor al no-res

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 454, 1 de març de 1993

En l’altre número de la revista, un paper de Xènia Bussé ens diu que les responsables del film Boom Boom tenen massa dificultats per a una segona pel·lícula.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

¿Vol dir que les autores d’una pel·lícula d’èxit, de crítica i de taquilla, no troben diners per a una altra?

Ho confirmen segones fonts: Rosa Vergés, directora, i Rosa Romero, productora, que fan guanyar diners al capital i prestigi al sector, tenen dificultats d’aconseguir diners del capital, i del sector -públic-.

Se’n dedueixen dos absurds: el ”nostre” capital no es belluga davant el guany probable; el nostre sector públic menysté medalles.

Els examinarem, no fos que aquests absurds reals fossin només realitats -ho són: ¡un negoci molt probable no té capital que s’hi apunti, una medalla volant no té polític que faci córrer els dits per a penjar-se-la! ¿És habitual que el capital es mogui pel benefici probable? La característica del capital és que es belluga quan veu una pesseta fàcil.

¿Sempre? De vegades el capital no es belluga ni per la possible pesseta, ni per la probable; són situacions considerades irregulars, fins i tot per la més moderada de les teories econòmiques; aleshores, el capital només es belluga per la pesseta segura, cobrada per endavant. I quan el capital no corre cap risc, aleshores, no solament no té dret a benefici, sinó que es converteix en un factor negatiu per a la mateixa societat basada en el més moderat dels capitalismes. Aleshores, el capital no arriba ni a l’ètica del tresor del pirata: el pirata, si més no, hi ha arriscat un útil, una cama o una mà.

Aleshores el capital passa d’instrument de riquesa a instrument de poder i prou. I, que se sàpiga, no hi té dret: el poder dels poders és sols polític.

Poder polític. L’altra font de finançament, ara i aquí, són els diners públics: els nostres, administrats pels polítics que hem elegit, que ens han assegurat una política cultural i cinematogràfica que, si es va penjar la medalla de Boom Boom, ara, absurdament, fa el ronso a l’hora de penjar-se la segona probable. ¿Absurd? Depèn. Qui sap. Exacte: ¿Qui sap? Perquè, si bé hi ha programes pre-electorals i normatives post-electorals en favor de la cultura i la cinematografia, també els pressupostos de cultura són, sempre, a baix de tot. I retallats. Doncs: si arrisquen els nostres diners en pèrdues segures -regulars fracassos d’empreses protegides; fallides de facilitades multinacionals; denúncies d’especuladors àrnics-, és absurd que no els arrisquin en beneficis probables. Entesos: l’absurd és escandalitzar-se perquè l’absurd propiciï fenòmens absurds: polítics que no volen èxits, capital que no vol guanyar diners, funcionaris que no volen medalles.