El just dret de rapinya

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 457, 22 de març de 1993

Aquesta és de les de retallar, ampliar i penjar en un lloc preferent de la casa de qualsevol ciutadà democràtic, d’aquest país o de qualsevol altre país. Quan el salvatge estatalisme espanyol va entrar a Catalunya el 1939, amb armes pròpies i regalades pels feixismes germans italià i alemany, se’n va endur tot el que van voler.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Entre el botí hi havia tota la documentació de la democràtica Generalitat republicana. Són molts segles de burocràcia, de conèixer el valor que té la paperassa. Se la van endur, i la van instal·lar a Salamanca. Cinquanta-quatre anys després, un democràtic -a l’espanyola- govern es nega a tornar a la democràtica -a l’espanyola, quin remei- Generalitat de Catalunya aquell botí.

En aquests anyets, ens han tornat, prèvia panòplia de giragonses, astúcies, pressions, exercicis democràtics i demana, alguna cosa: fins i tot algun quadre.

La paperassa de la Generalitat de Catalunya, rapinyada a punta de pistola hispano-fatxo-nazi, no. Les raons que han donat per quedar-se els lligalls són: que l’arxiu espanyol de Salamanca ”ha conservat aquesta documentació espoliada fins a donar-li la seva pròpia personalitat”.

Ho repetim, perquè no hi hagi dubte: el dipòsit de la rapinya, establert per la dictadura, ”ha conservat aquesta documentació espoliada fins a donar-li la seva pròpia personalitat”.

No cal dir qui ha estat l’autor de l’enorme frase, de la bajanada, i de la transparent animalada; no cal especificar-ho: l’autor de la frase ha estat un dels catalans que es pensen ser espanyols i, perquè els espanyols se’ls creguin, se senten obligats a fer més l’espanyol que els seus mateixos amos. Incidentalment en aquesta ocasió ha estat el repetidament inefable Solé-Tura; ja hi pensa, en nosaltres: ha dit que aquesta decisió, de mantenir l’espoli ”és difícil de prendre”. Valent, el noi de Tona l’ha presa.

Diuen que el mariscal Montgomery guardava damunt la taula de treball, i sempre a la vista, la fotografia del mariscal Rommel. És per això, i que dispensi Rommel per la insultant comparació, que ens convé de tenir sempre a la vista l’exacte retrat del que els espanyols entenen per pau, democràcia i germanor entre tots els pobles d'”Espanya”: quedar-se tot allò que ens han espoliat perquè, de tant de temps de tenir-ho, ja ha adquirit la seva personalitat: perquè ja és seu.