Comas

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 458, 29 de març de 1993

El gran pecat del conseller Comas, de la Generalitat d’Amunt, perseguit de mort pel Psc-Psoe, és aquest: que Comas viu en un barri-barri, de fa molts anys; i que, de fa molts anys, visita, coneix, estudia, trepitja, s’obsedeix amb els barris.

El que passa és que han topat dues sectes de missioners: la secta cristiana caritativa, que és la d’en Comas. I la secta d’esquerres obrerista, que és la dels socialistes. Aquests consideren que, en teoria sempre, i en la pràctica durant els anyets del franquisme, els barris són territori seu: són plens d’obrers, i el seu partit és el dels obrers.

Comas creu en Déu, en la Mare de Déu, en tots els Sants, en les obres de misericòrdia, en la caritat cristiana, a vestir el despullat i nodrir el famolenc, a més de visitar els malalts i els (familiars de) presos. Sobretot: Comas creu en la Comunió dels Sants; que en llenguatge modern se’n diu ”Proletaris de tots el països, uniu-vos”.

1 aquí la topem: això de proletaris etc., és, en teoria i segons els llibres, patrimoni exclusiu de l’esquerra oficial: Psc-Psoe.

Ja no es recorden, els abominadors de Comas, primer, que allò de la Comunió dels Sants és uns quants segles anterior a això del ”Proletaris…”; segon, que ells mateixos van començar com el Comas, però de l’Eixample estant: congregant caritatius, catequistes de diumenge al matí, promotors de replega de roba per als barris, seguidors adolescents del ”Nadal pobre”; però, i tercer, que allò de ”Proletaris…” va resultar aixafat per la caiguda del mur de Berlín: els diaris ho van dur, la televisió ho va predicar; als barris, a tots els barris, s’ha arribat a saber el mortal accident sofert per ”Proletaris…”.

Als barris, els mitjans de comunicació de tota mena els han explicat, i els continuen explicant, que Marx ha mort -i amb ell el ”Proletaris…”.

Mentre que, del Déu del Comas, ni la premsa ni la ràdio ni la televisió no n’ha dit res de mal, de manera que deu continuar existint; per altra banda, de petitons els van explicar que el Déu d’en Comas, aquell senyor que fa tants anys que els visita, i quan no era ningú també, hi creu; i que, en el pitjor dels casos, no hi aprendrem res de dolent.

A més, la gent seriosa i continguda dels barris ha vist com els borratxos, que eren la perdició de la família, han estat substituïts pel dimoni, que és la droga. I que mentre l’esquerra de l’Eixample es va estrenar amb la copeta de conyac francès i després amb l’alliberador cuba-libre i més endavant amb el divertidíssim porro, per a no parlar de la coca, tan bona per a resistir l’èxit i mantenir l’eficàcia, el senyor Comas ja ho deia que emborratxar-se era pecat. I ara diu que la droga és pecat mortal. El decisiu avantatge de Comas de cara als barris davant els seus debel·ladors és aquest: que el Comas sempre se les ha cregudes les seves manies. Mentre que els altres… que en fa, de temps, que no se’ls veu el pèl, a la catequesi!