Suïcidis interiors

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 467, 31 de maig de 1993

Fa anys Joan Estruch, juntament amb Salvador Cardús, ens van fer un obsequi d’aquells que se’n diuen increïbles -en un païset com aquest: un estudi i unes reflexions insuperables sobre el suïcidi-. L’estudi es titulava Plegar de viure i, per allò que qui signa en pot haver sabut, és insuperat en qualsevol idioma. Ara Joan Estruch hi torna: Ha fet un estudi, pel que hom pot saber, insuperat, sobre l’Opus Dei, titulat L’Opus Dei i les seves paradoxes: un estudi sociològic. L’Opus Dei ha estat la mascarada que utilitzà el totalitarisme franquista un cop inútils les hilarants -i sangonoses- caretes de la Falange orteguiana. De 1958 ençà tota la nostra vida política ha estat emmascarada per les idees, diguem-ne ”idees”, de l’immortal autor de Camí -tan immortal com la pell vella de la serp del Paradís-.

L’operació Borbó, que ens ha facilitat la situació actual, la planificà Laureà López Rodó, de Sant Feliu de Codines i amb bufet a Madrid; membre, perdó: número, de l’Obra. López Rodó declarava l’altre dia que en el seu franquisme no hi havia cap mena de corrupció. Ho deia i s’ho creia. L’Opus és exactament això: incapaç d’imaginar, al contrari, que una Dictadura és, tota ella sencera, actors i obres, la Corrupció amb majúscules, i que per tant no li cal fer-se malveure amb corrupcions parcials. L’alcalde de Barcelona, el gran Porcioles, era i és de l’Opus. I de l’Opus eren els ”tecnòcrates”: els qui van rentar la cara de la Dictadura amb mesures econòmiques, que tenen la virtut de rentar la cara, però no de treure la pudor.

L’ambaixador Aznar, director de La Vanguardia, avi de l’Aznar del Pp, autor d’un increïble i repugnant Franco, centinela de Occidente i, malgrat tot plegat, llest, deia: ”¿Tecnòcrates? No passen de xapusseros”.

Va arribar un moment, anys 60 i primers 70, que la burgesia aspirant a alguna cosa o era de l’Opus o li feia l’aleta o l’utilitzava. Horresco referens: li era gairebé tan necessari acostar-se a l’Opus com tenir tribuna al camp del Barça. D’això, el llibre, que és un llibre seriós i, diguem-ne, de crítica interna, en diu poca cosa, i ben fet. La nostra burgesia, educada abans en el jesuïtisme, en aquests anys olímpics fa santament de pensar, o pensar-se que es pensa, el que aconsellava el pare Arrupe, general dels jesuïtes, respecte a l’Opus Dei. ”Així és com érem nosaltres, i així és com no hem de tornar a ser mai més”. És clar que… El papa de Roma, Joan Pau II, utilitzava -igualment com Franco però per l’altre cap: de no tan reaccionari a més reaccionari- l’Opus Dei per canviar l’Església Catòlica: des de fer que l’Església ocupi als països de l’est d’Europa l’espai d’idees, diguem-ne idees, que ha deixat lliure el totalitarisme marxista; fins, més prop de casa, a nomenar l’opusdeista Carles a la seu més vistent de la nostra estructura eclesiàstica -segons que es veia al número anterior d’aquesta revista-.

L’estudi d’Estruch és una altra de les fites que, un any més, no són rècord de vendes per Sant Jordi, i que treuen el cap una mica després de la magna esbaldida -i mercès a ella-. Més divertit que els llibres oficialment divertits, el documentat seguiment que s’hi fa de l’evolució del nom de José María Escrivà a Josemaría Escrivà de Balaguer y Albás, marquès de Peralta, és summa i xifra del conjunt.