Dos exercicis de política (I)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 468, 7 de juny de 1993

Uns quants segles de no governar-nos i una vintena d’anys pensant que hem tingut govern ens han reduït a semianalfabets de la política. Pitjor. No en sabem ni el que ens pensem saber-ne.

Proposo al lector interessat de fer dues pràctiques a partir del postulat d’un gran polític, tant d’ofici com de benefici. Winston S. Churchill, primer ministre i ministre moltes vegades que fou del Reialme Unit, amb actes decisius en els precedents, desenvolupaments i conseqüències de les dues guerres mundials, en els darrers anys de tot un Imperi, el britànic, i en els primers de la Commonwealth.

Churchill va dir que un bon polític era el que sabia per endavant què passaria, i per què; i, un cop passat l’esdeveniment, explicava convincentment perquè no havia passat allò que ell havia previst.

La primera pràctica, la d’avui, consisteix a predir quin serà el resultat de les eleccions, i per què; d’aquí dues setmanes, un cop sabut el resultat, a explicar per què haurà estat aquell resultat i no cap altre. Àmbit, el Principat.

Som-hi. Esquerra Republicana no traurà més de tres o quatre diputats, perquè l’espai radical que cobreix el cobreix de forma radical només en la qüestió nacional, i en canvi no en la qüestió econòmica i social; es pot dir d’esquerres només perquè vol la llibertat nacional, i no gens per la misèria del seu programa social, laboral i econòmic. No ha après encara la vella lliçó de l’error de Cambó: “¿Dretes? ¿Esquerres? ¡Catalunya!”; i es va quedar sense res.

Iniciativa per Catalunya (Psuc) es quedarà si fa no fa igual malgrat la davallada del comunisme, perquè hi ha força gent que vol votar a l’esquerra del Psoe, i l’Esquerra Republicana, que hauria de ser beneficiària lògica d’aquests vots d’esquerra i molts d’ells, a més, nacionalistes, no sembla capaç de reconèixer-se com un partit essencialment d’esquerres.

El Pp guanyarà entre tres i quatre diputats pel vot útil de molts ciutadans només espanyols, que davant del desgast del partit espanyol que fins ara han votat, el Psoe, votaran l’altra possibilitat exclusivament espanyola, el Pp.

El Psc (Psc-Psoe) perdrà entre quatre i cinc diputats, perquè pagarà el desgast i les malifetes del Psoe: perquè elecció rere elecció els seus votants catalans es van adonant que el Psc no és un partit català sinó un apèndix català d’un partit espanyol: i pel vot útils dels seus votants espanyols i prou, que votaran Pp: ja va passar a Euskadi en l’altre sentit, quan, vist el progrés obtingut pels partits bascos, els votants espanyols d’AP es van passar en bloc a l’igualment espanyol, però amb més perspectives, Psoe.

Ciu guanyarà un o dos diputats, perquè hi ha massa gent que creu que la necessitat de diputats de Ciu que pot tenir el partit espanyol que guanyi a Espanya és una ocasió que s’ha d’aprofitar per finalment assegurar el minso poder que ens deleguen la Constitució i l’Estatut, fins ara insegur i sempre retallable per l’acció de normes, reglaments i d’altres eines del poder exercit fins ara en mans exclusivament i únicament espanyoles: i no en guanyarà més perquè una part del seu electorat ara ja pot votar nacionalisme radical.

La setmana vinent no l’altra, segona i darrera part de la pràctica: per què els resultats hauran estat els que hauran estat i no uns altres.