Dos exercicis de política (II)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm 470, 21 de juny de 1993

Vam proposar un exercici de política, en dues parts: la primera consistí a preveure, raonant-los, els resultats de les eleccions estatals imminents a Catalunya. La segona, avui, a raonar per què els resultats han estat el que han estat. Exercici en base a l’axioma de Churchill: “Un bon polític és el que prediu què passarà i ho raona, i després explica convincentment per què ha passat una altra cosa”. I a fi que tots plegats anem aprenent l’ofici, si no de polític, sí almenys de víctimes, però lúcides, dels polítics.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tornem-hi: ERC no ha tret ni quatre ni tres diputats, sinó només un, perquè en la seva campanya això d’esquerra, l’espai realment buit aquí i a tot Europa, s’ha notat en no ser-hi; simple sigla de les sigles del partit; i perquè en la campanya electoral imposada (premsa, ràdio i sobretot televisió) no hi han tingut espai ni les altres dues sigles: ni República, cosa lògica tractant-se d’una monarquia; ni Catalunya, cosa il·lògica tractant-se d’un Estat que es defineix no com a tal i prou, sinó com a substancialment autonòmic (és clar que la dictadura es definia com a règim substancialment, i orgànicament, democràtic). Detall picant: ERC ha pujat a tota la “regió metropolitana” de Barcelona tret de Badalona, ciutat natal de la cap de llista. Qui ho deia, que no la coneixen ni al seu poble.

Iniciativa per Catalunya (IC) efectivament s’ha quedat on era, perquè hi ha gent que vol votar a l’esquerra del PSOE, indret on costa de veure-hi ERC -si no és allò de nació lliure.

El PP ha guanyat quatre diputats, efectivament doncs entre tres i quatre, pel vot útil dels espanyols residents a Catalunya, somoguts per la campanya perfectament orquestrada en favor de l’únic vot útil, l’espanyol a seques, i per la por que els fan els catalans decidint a Madrid -pobrets, si no decideixen ni a Catalunya-. Però la por és lliure.

El PSC (PSC-PSOE) només ha perdut dos diputats, i no quatre o cinc, perquè ha estat més PSOE que mai, beneficiari natural de la campanya perfectament orquestrada pels de sempre, en aquest cas el PSOE, l’estat a seques, ni autonomies ni perifèries ni segones capitals. Detall impagable: les cares i positures dels artistes, intel·lectuals i d’altres professionals del criteri propi fent cua, i amb la televisió rabejant-s’hi, per dir-li la dècima al “senyorito”, “sopa boba”: ja no són ni del català light, és allò altre d’obrir Catalunya.

CiU no ha guanyat un diputat sinó que l’ha perdut perquè mentre maldava per fer creure la clientela electoral que Catalunya era tota una autonomia, i decisiva, però només una autonomia de l’Estat de les autonomies, els de sempre orquestraven una campanya perfecta per fer creure a la clientela que Espanya és tot un estat i per tant un estat i prou, fora comèdies d’autonomies i d’altra lletra menuda.

Mai, en cap elecció, no havíem contemplat una campanya tan simple: tan essencialment espanyola, espanyolista i espanyolitzant. Malgrat això, a Espanya s’han acabat les majories absolutes. Per sempre més, afegiríem a la manera de Churchill. Com a màxim acceptarem, respecte de la previsió, que ens pensàvem que ja érem a Sant Esteve, un pas de llebre, i resulta que només som a Nadal, un pas de pardal.

Mentre a ells els duri la democràcia, a nosaltres se’ns acosta l’estiu. Ni que sigui a pas de pardal.