Crida a la Crida

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 471, 28 de juny de 1993

La Crida es dissol el dia 29, sant Pere. Algunes coses. Una, que és admirable, i digna d’imitar, i diu molt en favor de les persones que la formen, que una organització es dissolgui quan considera que ja no fa res, no serveix de res i fins i tot potser fa nosa. No serà aquest, quan s’estudiï aquesta organització, el menor dels seus mèrits.

Una altra: Que, mentre els canals legals per a l’expressió de la democràcia i de la llibertat siguin tan estrets com els que marquen la Constitució espanyola i els diversos estatuts, els partits polítics, de voluntat parlamentària, són tan útils com insuficients per realitzar les raons, raonaments, drets i voluntats de llibertat i democràcia presents en la nostra societat.

Així doncs, al costat de les organitzacions democràtiques que utilitzen els estrets canals democràtics delimitats per la Constitució espanyola i els estatuts, al costat i a la mateixa altura com a mínim, hi ha d’haver d’altres organitzacions que lluitin amb esperit igualment democràtic per eixamplar, superar o canviar els esmentats estretíssims canals constitucionals i estatutaris. Organitzacions que, posades al dia, tinguin un esperit en el fons no tan allunyat d’organitzacions que ja han existit. Com per exemple una que hi havia i que es deia la Crida.

Una altra: Coneixent-nos tots com ens coneixem, hi ha el perill que algú d’algun partit polític, encara incapaç de distingir entre mítica i ofici, entre intuïció i càlcul, entre carisma i preparació, entre partit i moviment, corri a omplir un suposat buit que hagi deixat la Crida. Més que un buit d'”espai”‘ un buit de “maneres”. I que algú d’algun partit polític, i no pas només d’un, que retrocedeixi o confongui, i que amb això faci retrocedir el conjunt o confongui el personal. Just ara quan el personal, i el conjunt, començàvem a votar per interessos; i a extreure la teoria de la pràctica i no a l’inrevés. En resum, quan començàvem a distingir entre la nitidesa de les finalitats i la claredat dels mitjans -una distinció èticament blasmable, i per això mateix políticament inevitable-.

¿Què més? Doncs res més: a la Constitució espanyola no hi sortim, ni com a nació ni com a cultura ni com a res més que com a purs súbdits perduts en la massa informe, només entre línies i, això sí, aquí com a enemic a abatre: i l’aplicació dissimulada d’aquella eina d’aplanament, que són els estatuts, consisteixen en paper mullat, tal com va dir fins i tot el marquès de Tarradellas. Per tant, si és inevitable utilitzar aquella Constitució i aquells estatuts perquè per més fum que deixi és la cera democràtica que hi ha -i això és el que fan els nostres partits-, igualment necessari és que hi hagi organitzacions democràtiques que complementin, millorin i superin la democràcia i la llibertat tan estrictament controlades en la paperassa vigent.